Misc17/01/2021

Qui era Mey Rahola, la fotògrafa que es pentinava 'à la garçonne'

La posada en valor del seu llegat va ser una de les descobertes de l'any

Antoni Ribas Tur
i Antoni Ribas Tur

BarcelonaAl Museu de l’Empordà van creure que era imprescindible fer un mapa de les dones artistes de la zona, i el fruit d'aquesta feina és l’exposició, prorrogada fins al 21 de març, Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’Alt Empordà (1830-1939), comissionada per l'escriptora Cristina Masanés. La mostra inclou 31 creadores, entre pintores, escultores, fotògrafes i dissenyadores, entre altres disciplines. Algunes són molt conegudes, com és el cas d’Ángeles Santos i Gala Eluard, mentre que d'altres no van tenir repercussió pública en el seu moment o van caure en l’oblit, com la pintora Pilar Nouvilas, que surt a la llum pública per primera vegada. De fet, se'n van haver de restaurar nombroses obres, perquè havien quedat arraconades en domicilis i museus. Entre les artistes representades destaca la redescoberta de la pionera de la fotografia artística a Catalunya Mey Rahola (Lleó, 1897 - Vaucresson, 1959), nascuda a Castella, perquè la família s’hi havia traslladat per la feina del pare, però vinculada a Cadaqués.

La redescoberta de l’obra de Mey Rahola, que provenia de la família Rahola, els impulsors dels primers ferrocarrils, és fruit de la recerca que van fer el seu besnet, el musicòleg Lluís Bertran Xirau, i la investigadora Roser Martínez, i està considerada una de les troballes artístiques del 2020. En aquest sentit, va protagonitzar una de les exposicions del festival fotogràfic In Cadaqués a l’octubre i el Museu Nacional d'Art de Catalunya va adquirir algunes obres seves. Com expliquen els mateixos autors, va ser una dona moderna amb els cabells tallats à la garçonne, que portava pantalons i fumava, i era una apassionada de navegar. Precisament per aquesta modernitat Masanés la considera la “Marianne Breslauer catalana”.

Cargando
No hay anuncios

Una trajectòria estroncada per la Guerra Civil

Mey Rahola va descobrir la fotografia a través del pare, que n’era aficionat i va tenir una col·lecció de càmeres. Rahola va poder desenvolupar la seva vocació fotogràfica després d’establir-se a Barcelona amb el seu marit, el figuerenc Josep Xirau Palau –germà del filòsof Joaquim Xirau–, i d'aprendre els secrets del revelatge durant els estius a la rebotiga de la farmàcia que el seu cunyat Joan, amic de joventut de Dalí, tenia a Figueres. Però la Guerra Civil va estroncar la seva carrera.

Cargando
No hay anuncios

La trajectòria de Mey Rahola destaca en un moment en què les dones tenien menys accés a les arts, i té el valor afegit que, afició a part, afició a banda, va optar de manera decidida per la fotografia moderna en lloc de la pictorialista. Mey Rahola va ser l’única dona que va representar Espanya al 3r Saló Internacional d’Art Fotogràfic de Barcelona i va guanyar tres premis al concurs Catalunya 1934, del diari El Día Gráfico, on va ser l’única fotògrafa premiada. El seu llegat inclou el fruit d’un viatge que va fer per Espanya la primavera del 1936 amb el seu mentor, el fotògraf Antoni Campañà, i altres fotografies de Cadaqués i del seu veler, anomenat Alai.A més de la fotografia marítima, també va experimentar amb la nocturna, i és igualment autora dels últims retrats coneguts de Manuel Azaña.

Cargando
No hay anuncios

La recerca de Lluís Bertran es remunta a fa una dècada, quan encara vivia una filla de l’artista, Maria Teresa Xirau Rahola. Més endavant va descobrir que Rahola, pocs mesos després de la seva incorporació com a sòcia a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, va rebre la medalla de plata del dotzè concurs anual de l’entitat i que poc abans de l’esclat de la Guerra Civil va rebre elogis a les revistes especialitzades per la seva participació al 4t Saló Internacional d’Art Fotogràfic.

Cargando
No hay anuncios

Malgrat les dificultats per la Guerra Civil, Rahola va participar amb cinc fotografies de Cadaqués en una exposició solidària organitzada pel Casal Català de Buenos Aires i el Foto Club Argentino a Buenos Aires i a Rosario, els mesos de setembre i octubre del 1937. Exiliada a Lió, la seva trajectòria va fer un gir, perquè es va professionalitzar per poder tirar endavant, i alhora també va documentar els estralls de la retirada alemanya de la ciutat.