Lluitar contra el canvi climàtic des de Catalunya

La lluita contra el canvi climàtic provocat per l'acció de l’home ha adquirit la categoria d’emergència, tal com ens adverteix la comunitat científica. El benefici que esperem obtenir de la lluita no és revertir el mal que ja hem provocat al planeta en els darrers 250 anys, sinó parar d’empitjorar-lo amb emissions de gasos d’efecte hivernacle, pensant en nosaltres i ens els nostres nets.

Lluitar contra l’escalfament global beneficiarà també els climaescèptics i els seus fills, en la mesura en què millorarà la seva qualitat de vida (entre altres coses, amb el descens de la contaminació atmosfèrica) i es gestionaran millor uns recursos que són finits, com els combustibles fòssils. Però hi ha un altre tipus de climaescèptics: els que creuen que, sent com és l’escalfament un problema global, el que calen són actuacions globals. Tenen raó, però això no eximeix d’actuar a escala local. Sí, la lluita contra el canvi climàtic requereix acords a escala planetària, difícils d’assolir, com demostra el fracàs de la COP25 a Madrid, i també és un afer dels grans blocs, com la UE, que n’és capdavantera. Tanmateix, és un afer que, a més a més, cal entomar necessàriament a escales territorials inferiors, com per exemple des de Catalunya.

Les possibilitats d’actuació per part de la Generalitat, de l’administració local, del sistema productiu i del consum són nombrosíssimes a nivell micro. Tal vegada un dels passos més indicatius del compromís català en aquest sentit va ser l’aprovació de la llei 16/2017 del canvi climàtic, tot un reconeixement del problema i una declaració d’intencions per corregir-lo en 13 sectors diferenciats (des dels transports i la mobilitat fins a l’agricultura, passant per l’energia i l’habitatge, entre d'altres). Ara bé, en la pràctica, la seva traducció en mesures i resultats concrets va més a poc a poc. Hi ha progrés, però és lent. N’hi haurà més en la mesura en què la societat entengui la magnitud del problema i la urgència d’actuar. I lògicament es progressarà més ràpid si les administracions són valentes i convincents en les seves propostes.

És bona notícia que agents socials, com per exemple ha fet recentment Pimec, s’impliquin activament en la lluita contra l’escalfament global, perquè mostra responsabilitat social (en aquest cas, climàtica) i, a la vegada, emet un senyal a la comunitat empresarial sobre la necessitat de comprometre's a solucionar un problema enorme. En el seu Informes Pimec 11/19, la institució fa un posicionament respecte a objectius i proposa 65 línies d’actuació, agrupades en 10 àmbits diferenciats.

Els objectius quantitatius es concreten en reduir les actuals emissions de 45 gigatones de CO2 a 31 el 2030 i a 0 el 2050, amb detall individual per a 6 sectors. Els tres més afectats són la indústria, per a la qual es proposa una reducció de la meitat de les emissions el 2030; el transport, amb una reducció d’un terç de les emissions també el 2030, i el sector energètic, amb la parada nuclear prevista entorn del 2030, i es preveu un augment transicional de les emissions, per eliminar-les completament el 2050.

Els grans objectius qualitatius són sis: 1) aconseguir la conscienciació social i del teixit productiu al voltant del greu problema que afecta el planeta i, per inclusió, les futures generacions; 2) atorgar a la fiscalitat sobre el CO2 un lloc positiu, un instrument necessari, eficaç i eficient per corregir el problema; 3) fer de les administracions (sobretot, però no només, la Generalitat) el primer exponent de compromís ferm contra el canvi climàtic; 4) transformar l’actual sector elèctric, que ha de migrar ineludiblement cap a les renovables; 5) implicar el sistema productiu en la lluita contra el canvi climàtic, i 6) aconseguir del consumidor pràctiques de consum i d’inversió compromeses amb la lluita contra el canvi climàtic.

Fins a 65 línies d’actuació es proposen per aconseguir aquests objectius, que es presenten agrupades per subjectes responsables: l’administració pública, el sistema empresarial (que inclou el sector energètic i la producció de béns i serveis) i el consumidor (mobilitat, habitatge i consums diversos). Tot molt concret i aplicable des d’ara i amb intensitat, que el 2030 no és tan lluny i el 2050 Catalunya hauria d’arribar-hi ben neta.

Som davant un repte que requereix un pacte de país, normatives i destinar-hi recursos econòmics, tot en el marc de la UE. Les generacions futures mai no ens perdonarien no haver reaccionat a l’emergència que hem provocat.