La molèstia Compromís

Divendres, 12 de juny, es va fer saber al públic que el PSPV, Compromís i Podem havien arribat a un acord per a la constitució del govern de la Generalitat Valenciana. La presidència, que era la peça disputada, correspondria als socialistes. Ximo Puig, un periodista de Morella, serà el pròxim cap del Consell, i Mónica Oltra la número 2. L’endemà del pacte, Joan Ribó (Compromís) era investit alcalde de la ciutat de València.

El més interessant d’aquesta realitat, però, ha estat com s’ha avaluat als mitjans de comunicació el procés de les negociacions. Mónica Oltra, la dona que també volia ser presidenta, es va sentir tractada -en les seues paraules- com “la madrastra de Blancaneu o Cruella de Vil”. Un perfil sinistrament sexista per a una ambició legítima: al capdavall, Oltra comptava amb els 19 diputats de Compromís més els 13 de Podem, que ja havien deixat clar que la preferien com a presidenta. Ximo Puig, amb 23 diputats, va acabar fent valdre la condició de força d’esquerres més votada, després d’uns escandalosos -però inútils- flirtejos amb Ciutadans.

Potser té raó la diputada Oltra i la crueltat de la crítica era causada per la seua condició femenina. En realitat, el problema era més gros i no es limitava a un prejudici de gènere. El fet incontestable és que ningú s’imaginava el resultat final de Compromís. Algunes enquestes hi apuntaven, però de manera lateral i incertament interpretable. Semblava impensable, fet i fet, que la formació valencianista s’acostara al mig milió de vots i fora hegemònica a la ciutat de València.

Fa anys, un líder d’Esquerra Republicana al País Valencià solia repetir que, estratègicament, era més important traure un regidor a l’Ajuntament de València que un diputat a les Corts. Aquest home, avui, ha d’estar flipant. Però res és casual: els resultats de Compromís són el resultat d’una faena molt ben feta, la tasca als barris, la lluita colze a colze amb els moviments socials, la penetració en el món de les falles (el teixit associatiu més important de la ciutat de València i de molts altres nuclis urbans). I també, caldrà dir-ho, una moderació del missatge nacionalista que ha aparcat la qüestió dels símbols i s’ha centrar en coses tangibles: no tant ocupar-se dels noms de la llengua i, en canvi, usar-la més.

Joan Ribó fent un discurs en català a la cadira ocupada durant vint-i-cinc anys pel caloret de Rita Barberá era la primera imatge d’aquest canvi de paradigma de conseqüències encara imprevisibles, però netament esperançadores.

Normal que, davant això, els mitjans de comunicació -sobretot de Madrid- hi perderen l’oremus. Mentre es negociava l’organigrama de la Generalitat, en certs mitjans només es donava veu al PSPV, perquè era inconcebible que un partit com Compromís aspirara a la presidència. Hi havia un mapa mental de l’Estat -per a consum madrileny, bàsicament- on ja hi havia la molèstia del nacionalisme català i basc (i una certa remor gallega, allà al quadrant més occidental), però ningú s’esperava que el País Valencià reclamara ser, per primera vegada en democràcia, actor polític de primera fila.

Això és el que representa Compromís. El País Valencià sempre ha fet tard, històricament. Durant la Segona República, hi hagué un Estatut d’Autonomia preparat per ser promulgat, però l’esclat de la Guerra Civil va estroncar el procés. Als anys de la Transició, la societat valenciana va reclamar majoritàriament un accés a l’autonomia per la via de l’article 151 (l’escollida per Catalunya, Galícia i el País Basc), però es va forçar, des de Madrid, la via lenta i amb competències més reduïdes de l’article 143.

En l’actualitat, després de la llarga hegemonia del PP -que alguns encara esperaven prolongar en una agonia sense límits-, l’emergència de Compromís situa el nacionalisme valencià en la millor posició de la seua història. Podem imaginar les conseqüències d’això en camps com l’educació, la cultura, les relacions amb els altres territoris de llengua catalana, la reciprocitat de mitjans de comunicació, etc.

Només caldrà reclamar als responsables que no baden, ara, i que no l’erren. Com deia Einstein, “hi ha dues coses que són infinites, l’univers i l’estupidesa humana, i no estic segur sobre l’univers”. Fins ara, el paradigma de l’estupidesa (d’aquella mena que es concreta en decisions malèvoles induïdes expressament, com prohibir la recepció de TV3 al País Valencià) el representava el PP. Esperem que els nous actors sàpiguen comportar-se a l’altura de les noves circumstàncies.