Molt Honorable Senyor President Illa / Incerteses i altres absurditats
Molt Honorable Senyor President Illa
Hi havia una vegada un país (d’ara endavant en direm autonomia) que tenia un president escollit democràticament. L’aritmètica parlamentària havia permès que, tot i que el seu partit no va ser la força més votada, a la cambra de representació sí que va arribar a sumar més suports que ningú. De cop i volta, després d’haver muntat un referèndum d’autodeterminació i d’haver proclamat una independència de nyigui-nyogui, una llei de l’Estat (en van dir article 155) va fulminar aquell president, va cessar tot el seu govern i va convocar el dia de les eleccions. La gent va tornar a votar i, com que la democràcia és tossuda, els ciutadans van reiterar la confiança en el mateix president. Però l’Estat va dir que aquell candidat -fugat- no era apte. Es va proposar un pla B, però era a la presó i tampoc no li van donar permís. Del pla C fins i tot se’n va engegar el debat d’investidura. Però, com si fos una casualitat, entre la primera i la segona sessió aquell presidenciable també va ser empresonat. Gairebé per reducció es va arribar al Molt Honorable Pla D. Al nou president del país -un editor, imagineu el nivell- li va tocar gestionar un govern de coalició que feia aigües i una pandèmia devastadora. Un dia, per desobeir, per no retirar a temps una pancarta en edifici públic demanant la llibertat, també el van inhabilitar. El país quedava sense president i començava un compte enrere, imparable, cap a unes noves eleccions. La data, pràcticament, quedava marcada de manera automàtica: el 14-F. El pic de la tercera onada del virus, però, coincidia pràcticament amb les votacions i la gran majoria de partits parlamentaris van decidir, en nom de la salut, ajornar-les tres mesos. La justícia, però, diu que els representants polítics tampoc poden decidir això. La data ens tornarà a venir fixada. A aquest pas ja només cal que ens diguin a qui hem de votar. De fet, ens ensumem que també ho han decidit per nosaltres.
Incerteses i altres absurditats
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya considera que, de moment, les eleccions al Parlament s’han de continuar celebrant el 14 de febrer. Ara, després d’aquesta resolució cautelar d’emergència, el TSJC es posa a estudiar-s’ho a fons i es compromet que, a tot estirar, decidirà el què abans del 8 de febrer. Tot un detall. Un dilluns de febrer ens diran si el diumenge següent hem d’anar a votar o bé si han decidit, en un atac de sentit comú, que no volen posar en risc les nostres vides no fos cas, mai més ben dit, que els pengessin el mort. Dit d’una altra manera, en plena campanya electoral un Tribunal pot decidir que la suspèn i que tots aquells mítings, estirabots i rètols de fanal no han existit. En un any que, de gener a gener, la vida se’ns ha omplert d’incerteses, és gairebé una immoralitat que tampoc sapiguem posar la festa de la democràcia a la nostra agenda. ¿De debò que no podem ni saber el dia que votarem? Ara que ni tan sols les evidències científiques duren més d’un quart d’hora, ara que el patiment econòmic fa que tanta gent, tantes empreses i tants sectors no puguin saber si se’n sortiran, ara que dubtem que el món que coneixíem abans del 2020 pugui tornar una altra vegada, l'última cosa que necessitàvem és que les dates electorals també ballin, amunt i avall, en funció dels nyaps polítics i d’un grapat de capricis judicials. Si en aquest cas el criteri de les togues passa per davant del clam de les bates blanques, ja podem llençar el barret al foc. Quants infectats el 14-F caldran per poder denunciar penalment el TSJC per la seva irresponsabilitat?
La millor, per variar, Teresa Cunillera. La delegada del govern espanyol a Catalunya li va dir a Gemma Nierga que ella, el 14-F, “aniria a votar tranquil·la”. Però poc després va afegir que ella votaria per correu. El gag és immillorable. L’interessant programa matinal de La 2 i Ràdio 4 es diu Cafè d’idees. Des d’ahir, Cafè d’idees brillants.