El món del treball, a judici
19empleats que es van suïcidar, 22.000 que van ser acomiadats. I una frase d’una perversió premonitòria -molt ben pagada- del conseller delegat de l’empresa, Didier Lombard: “Els acomiadaments es faran d’una manera o altra, per la finestra o per la porta”.
Premonitòria perquè almenys un dels que es van suïcidar, Stéphanie Moison, 32 anys, es va tirar per la finestra des de l’oficina. La resta es van tirar d’un viaducte, d’un pont, a la via del tren (Jean-Michel Laurent, 53 anys, que abans de fer-ho va trucar al delegat sindical per dir-li les seves últimes paraules: “Ja arriba el tren”), es van penjar (Nicolas Grenoville, 28 anys: “No aguanto més aquesta feina i a France Télécom tant li fot”, va deixar escrit en una carta), es van disparar un tret al cap o es van immolar amb foc davant de l’edifici central de l’empresa, com va fer Rémy Louvradoux, de 56 anys, recordant-nos el venedor tunisià de fruita, Mohamed Bouazizi, símbol de l’esclat de les Primaveres Àrabs.
Aquests dies, i durant els pròxims mesos, se celebra a França un judici contra l’empresa France Télécom. Se l’acusa dels mètodes “brutals” de què es van servir per reduir la plantilla en un procés de privatització del que havia estat una companyia pública d’aquest negoci colossal.
La Fiscalia de París va acceptar la denúncia sindical el 2009 i la investigació judicial havia de respondre a tres qüestions: si la política d’acomiadaments tenia per objecte degradar les condicions de treball dels empleats. Si això era el que havia passat. I, finalment, si aquesta degradació podria haver vulnerat els drets i la dignitat dels treballadors, haver alterat la seva salut psíquica i moral, i haver compromès el seu futur. La investigació va respondre afirmativament a les tres preguntes.
Les penes que es demanen només preveuen un any de presó i multes de fins a 15.000 euros. Però la transcendència del judici té un fons d’època innegable que toca el cor del sistema, el de la política i el del capitalisme més salvatge. I, més enllà del que passi a la Fiscalia de París, és, de fet, un judici de caràcter universal perquè planteja un cas paradigmàtic del que Richard Sennett va avançar en el seu imprescindible llibre La corrosión del carácter, sobre les conseqüències personals del treball en “el nou capitalisme” (Sennett dedica el llibre, per cert -un fet que als nous liberals, sempre parlant de la llibertat, els podria fer pensar-, a la memòria d’Isaiah Berlin, que creia en la justícia i en l’estat social del benestar).
Val la pena seguir el procés de París amb el llibre de Sennett al costat. D’una manera didàctica, Sennet escriu sobre la figura d’un pare, Enrico, i el seu fill, Rico, per ajudar-nos a visualitzar els canvis profunds del món del treball i de la vida de les persones durant les últimes dècades. El pare, obrer pobre, ha estat 20 anys netejant oficines. Els seus objectius són a llarg termini: servir la família, donar una bona educació al fill. Els seus èxits, “acumulatius”. Els temps, “lineals”: sap quan es jubilarà, els diners que tindrà estalviats quan ho faci. Té vincles socials amb els veïns, encara que li molesten els immigrants i els negres (veïns i companys de feina), però no els detesta com sí que li passa amb “els privilegis de la burgesia”. Vol que el seu fill pugi a l’ascensor social i ho aconsegueix. El fill té una bona professió, estudis universitaris. Guanya calerons. Però no té vincles socials perquè canvia constantment de ciutat i de domicili. Tot és a curt termini. L’èxit en el treball és sempre individual. “Quan els treballadors comprenen que no poden dependre de l’empresa es tornen més comerciables”, diu un directiu d’IBM citat. Els amics de Rico són més virtuals que físics. Es veuen poc, parlen per internet, a través de les xarxes socials. La família reduïda és el refugi, el “sentit”, encara que la feina, prioritària, l’absorbeix i li xucla els seus temps de vida com una paparra.
¿Com pot un ésser humà tenir un relat d’identitat en una societat d’individus fragmentats? El capitalisme de curt termini, conclou Sennet, amenaça amb corrompre el caràcter, especialment en aquells aspectes que uneixen els éssers humans entre si i els dona la sensació d’un jo sostenible: heus aquí els 19 suïcidats de France Télécom i els milers de deprimits, que ja són milions a tota la Unió Europea.
