El món s’ha d’implicar en Síria
Al Pròxim Orient fa estralls una crisi de seguretat d’abast mundial i proporcions històriques. La crisi afecta tots els veïns més pròxims de Síria, erosionant els seus recursos i exacerbant les tensions socials i ètniques; però ara també afecta directament tots els membres permanents del Consell de Seguretat, llevat de la Xina. És hora que tots els aspirants a membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides -Alemanya, l’Índia, el Japó, el Brasil i Egipte- facin un pas endavant.
La solució política a la guerra civil siriana encara és objecte de debat, o de nous conflictes. En efecte, Rússia i els Estats Units es mouen l’un al voltant de l’altre, com boxejadors abans de començar el combat, i donen suport a diferents faccions, procurant que els seus aliats en aquest conflicte de múltiples bàndols avancin o, si més no, mantinguin les posicions.
Salta a la vista que fa falta una àmplia cooperació, així com el suport de tot el Consell de Seguretat de l’ONU. Per això, el secretari d’Estat dels EUA, John Kerry, està en converses amb els russos, els saudites i els turcs per obtenir suports de cara a una nova ronda de negociacions internacionals. I l’enviat especial de l’ONU i la Lliga Àrab a Síria, Staffan de Mistura, ha organitzat una sèrie de grups de treball, presidits per europeus, per “crear el marc per a unes negociacions concretes entre el govern i l’oposició sirians”.
Potser seria molt útil, per facilitar un acord de pau, una coalició de països que encara no estiguessin directament implicats en la crisi. Aquesta coalició -formada, per exemple, per Alemanya, l’Índia, el Japó, el Brasil i Egipte- podria pressionar Baixar al-Assad perquè acceptés negociar; abans, però, hauria de convèncer el president rus, Vladímir Putin, que el món observa de prop les seves gestions negociadores i que el seu prestigi està en joc.
A més, els membres de la coalició podrien convèncer altres actors influents a la regió perquè impulsessin una pau duradora. Alemanya, per exemple, ja reconeix que, a llarg termini, l’única solució per aturar l’onada de refugiats que arriben a Europa és eliminar la necessitat de fugir. El ministre d’Afers Estrangers, Frank-Walter Steinmeier, es va desplaçar al setembre a Ankara per negociar un acord per a l’estada permanent dels refugiats a Turquia, a canvi de reprendre les negociacions sobre l’adhesió d’aquest país a la UE. Volker Perthes, destacat expert en política exterior alemanya, presideix un dels grups de treball de De Mistura.
Els altres països encara han de prendre mesures. Però també tenen molts motius per fer-ho, i molt a oferir.
L’Índia -i el Pakistan- hi té molt a guanyar si es reforcen els lligams comercials, energètics i d’inversions del Sud-est Asiàtic. Des que es va signar l’acord nuclear amb l’Iran, l’Índia es planteja renovar els plans per construir un gasoducte de l’Iran a l’Índia passant pel Pakistan, amb la participació de la Xina i Rússia. Però això serà impossible si no es troba una solució per a Síria i si l’Iran no pren la decisió de deixar de fer costat a Hezbol·lah.
L’Índia manté unes sòlides relacions amb l’Iran basades en antics lligams culturals, socials, polítics i econòmics. A més, ara Nova Delhi finança la modernització del port iranià de Xabahar, que li donarà accés directe a l’Afganistan. Això situa el govern indi en una posició de força per demanar a l’Iran que pressioni Al-Assad. Igualment, l’Índia pot aprofitar les seves relacions amb Rússia -continua important moltes armes russes- per avançar cap a una solució.
La possible contribució del Japó també té a veure amb l’Iran, amb el qual Tòquio ha intentat establir últimament relacions més estretes, entre altres coses perquè necessita el petroli i el gas iranians. A principis d’aquest mes, els ministres d’Exteriors del Japó i l’Iran van acordar, a Teheran, posar en marxa unes negociacions de cara a un tractat bilateral d’inversions. El Japó també vol accelerar l’aplicació de l’acord nuclear amb l’Iran per aprofitar les oportunitats empresarials que sorgiran quan s’aixequin les sancions econòmiques imposades a la República Islàmica.
Però si l’Iran ha d’incorporar-se de debò a la comunitat internacional, ha de representar un paper constructiu a la regió. El Japó, que ara aspira a reforçar el seu paper a l’escena mundial, no ha de tenir por de parlar clar. L’incentiu en aquest cas és que l’interès del Japó i l’Índia pel procés de pau sirià podria esperonar la Xina a exercir un paper actiu amb vista a trobar -en lloc de bloquejar- una solució.
El Brasil, tot i afrontar en aquests moments nombrosos problemes interns, també està en condicions d’ajudar. No només té un sòlids lligams amb Rússia, sinó que també té vincles amb Turquia, com posen de manifest les mesures adoptades el 2010 per tots dos països amb l’objectiu de negociar un acord amb l’Iran sobre el seu programa nuclear.
D’altra banda, el 2011, el Brasil va presentar a l’ONU un document de reflexió en què es resumia com s’han de comportar els països que volen posar en pràctica la doctrina de la “responsabilitat de protegir”. Ara que el govern sirià -després d’assassinar desenes de milers de civils amb bombes de barril i gas tòxic- reuneix de sobres tots els criteris per obligar la comunitat internacional a intervenir, el Brasil podria suggerir com hauria de ser una intervenció que reflectís el principi de la “responsabilitat de protegir”.
I, finalment, Egipte -perpetu candidat a un lloc permanent o rotatori en representació de l’Àfrica en un Consell de Seguretat reformat- manté importants relacions en tota la regió, sobretot amb l’Aràbia Saudita i altres països del Golf que ajuden directament diversos grups de l’oposició siriana. El govern del president egipci, Abdel Fattah al-Sissi, que ha subratllat la necessitat d’una solució política global, dóna un suport tàcit a Al-Assad, però també està profundament preocupat per l’Estat Islàmic. Els diplomàtics egipcis són, doncs, excel·lents candidats per pressionar a favor d’un pacte.
Els governs de molts d’aquests països diran potser que el conflicte sirià és massa lluny per afectar-los directament. Però exercir el lideratge mundial no vol dir només beneficiar-se del prestigi que acompanya un presumpte poder. La Carta de l’ONU exigeix als països que exerceixin el poder per identificar “les amenaces per a la pau, els trencaments de la pau o els actes d’agressió”, i per decidir quines mesures cal prendre “per mantenir o restablir la pau i la seguretat internacionals”. La crisi siriana és una greu “amenaça per a la pau” i el món ha d’actuar unit per abordar-la.
Copyright Project Syndicate
