El monarca que era xiulat als estadis

BarcelonaL’estiu del 1969 Joan Carles I va jurar fidelitat als principis del Movimiento en una cerimònia en què va quedar batejat com a successor de Franco. I en una de les primeres reunions que van tenir a soles, van parlar d’esports. Tots dos van considerar que seria una bona idea que JoanCarles I formés part del moviment olímpic espanyol. Inicialment el Borbó va escollir l’hípica, però va ser Franco qui li va proposar la vela, perquè és un esport d’equip. I així va ser com el 1972 Joan Carles I va convertir-se en esportista olímpic participant en els Jocs de Munic.

Joan Carles I va entendre de ben jove el poder de l’esport com a eina diplomàtica i es va convertir en una figura clau per portar els Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona, perquè sempre va estar disposat a ajudar el seu bon amic Juan Antonio Samaranch i va moure fils perquè fos escollit ambaixador a l’URSS a finals dels anys 70, pas previ al nomenament del barceloní com a president del COI. I la porta d’entrada a l’esport professional havia estat la vela, un esport que havia practicat a l’exili de Portugal i del qual seria molts anys campió d’Espanya en la classe Dragó, a bord del Fortuna. El 1972 va participar en els Jocs a les aigües de Kiel, dins un equip dirigit per Ib Andersen. Van acabar en 15a posició. La vela va ser sempre la seva passió, i va mantenir una gran relació amb Josep Cusí, un armador català amb qui va navegar molts anys. Cusí, que havia sigut olímpic en tir, s’encarregaria de construir els diferents vaixells batejats amb el nom de Bribón amb els quals el monarca va guanyar regates durant dècades, especialment la seva estimada Copa del Rei de Palma, una competició que ell va reinstaurar el 1982 per fer-la coincidir amb les seves vacances.

Joan Carles, que sempre va recomanar als seus fills que practiquessin esport (va aconseguir que tant Felip com Cristina fossin olímpics en vela, mentre que Helena optava per l’hípica), va tenir un paper clau per superar obstacles a l’hora de presentar la candidatura olímpica del 1992. “El seu paper va ser important per posar d’acord poders a Madrid que no veien clara la candidatura”, va arribar a admetre Juan Antonio Samaranch, que es va quedar glaçat quan el 1989, en la inauguració dels Mundials d’atletisme que servien com a camp de proves per als Jocs del 1992, el monarca va arribar 45 minuts tard a la inauguració a l’Estadi Lluís Companys. El públic, que portava hores esperant sota la pluja, el va xiular mentre apareixien pancartes independentistes. Aquella va ser la primera gran xiulada rebuda per Joan Carles I. De fet, per evitar viure una imatge similar a la inauguració dels Jocs del 1992, es va decidir que el rei entraria just quan sonés Els segadors. El món de l’esport, on tants amics va fer entre esportistes, dirigents i membres d’altres cases reials, va acabar convertit en un petit infern personal per a un monarca que el 2009 va patir la xiulada de tot l’estadi de Mestalla, a València, abans de la final de Copa entre el Barça i l’Athletic Club de Bilbao. El 2011 en patiria una altra, i el 2012 va evitar la tercera perquè era a l’hospital després del famós accident caçant a Botswana.

Joan Carles I sempre va entendre el poder de l’esport. I va lligar el destí d’esportistes com Fernando Alonso, Rafa Nadal o la selecció espanyola de futbol a la seva imatge, acompanyant-los en finals o convidant-los a sopars privats de suport. “L’esport ens uneix com a societat”, solia dir un monarca que, curiosament, va rebre les estirades d’orelles més fortes en públic, en forma de xiulades, als estadis.