Errors de càlcul
Fa dues setmanes, quan milers de manifestants es van mobilitzar davant la seva residència, l'oficina presidencial bielorussa va difondre un vídeo en què es veia Aleksandr Lukaixenko aterrant en helicòpter i brandant un fusell d'assalt, en una significativa declaració d'intencions. Va titllar els protestants de "rates", el mateix qualificatiu que van usar Muammar al-Gaddafi, Baixar al-Assad o Hosni Mubàrak el 2011 quan els aixecaments populars van posar contra les cordes els seus règims.
Com aleshores, les amenaces no van calar. En lloc d'infondre por, mostraven un líder erràtic, desesperat per mantenir el poder. La legitimitat de la qual presumia va desaparèixer davant el seu poble amb aquella escena i amb cada episodi de brutalitat policial en venjança per les protestes que qüestionen el seu últim muntatge electoral. Com els seus homòlegs àrabs, va culpar Occident de finançar la revolta. Va bloquejar pàgines web de mitjans independents, va treure camions blindats als carrers, va detenir i torturar milers de persones i va amenaçar amb represàlies els que no combreguen amb ell.
Aquestes mesures, si tenim en compte les experiències prèvies, solen implicar un enconament social: no hi ha una recepta millor per fer enfadar els indecisos i animar-los a sumar-se a les mobilitzacions que la repressió generalitzada. La protesta ha sortit de Minsk, ha arribat a indústries que van servir de base popular de Lukaixenko i ha produït escenes impensables, com les de policies cremant els seus uniformes en vídeos distribuïts a les xarxes. Però el dictador bielorús compta amb dues diferències essencials respecte als seus col·legues del Pròxim Orient: l'interès de Rússia per mantenir Bielorússia, porta cap a Europa, en el seu eix, i la por de Vladímir Putin a assistir a moviments populars reeixits que puguin sembrar una llavor de rebel·lió en la seva població, com ja està passant a Khabàrovsk, on importants protestes denuncien la detenció del governador electe sense la benedicció del Kremlin. L'enverinament de l'opositor rus Aleksei Navalni evidencia la desesperació de Putin, un autòcrata d'ínfules imperialistes que cada vegada dissimula menys el seu desdeny per les llibertats bàsiques.
Lukaixenko només pot ser acusat d'un error de càlcul. Tot això no li hauria passat si hagués vetat, com solia fer, tots els candidats electorals que el poguessin qüestionar. Instal·lat en la impunitat, el règim que dirigeix des de fa 26 anys va vetar els opositors que podien fer-li ombra a la llista electoral amb una excepció, Svetlana Tikhanóvskaia, esposa d'un conegut bloguer i dissident empresonat per haver gosat mesurar-se a les urnes amb el dictador. Ella va ser la candidata accidental. Lukaixenko va considerar que una dona resultaria inofensiva, però no va comprendre que qualsevol encarna l'alternativa de canvi que ell no pot proporcionar. Li va permetre presentar-se com a candidata i això va encoratjar una població asfixiada per la crisi econòmica, enfadada pel negacionisme oficialista cap al covid-19 i cansada d'un sistema polític immobilista de reminiscències soviètiques i que, en aquesta ocasió, es va llançar als carrers per denunciar el frau en les mobilitzacions més grans que ha viscut la república.
A diferència dels dictadors àrabs, Lukaixenko sap que encara no ha arribat el seu moment. El moviment opositor no està madur, no té estructures, programa ni suports, i l'alternativa encarnada per Tikhanóvskaia pot espantar una part de la població, temorosa d'arriscar-se a un canvi de conseqüències imprevisibles. En contra seu juga un sistema basat en el populisme i la por, en la repressió política a càrrec de la KGB i en els subsidis russos. El dictador té un pla de permanència que no té res a envejar al de Putin (està formant el seu fill predilecte, Kòlia, de 16 anys, per heretar el poder) i una relació de conveniència amb Rússia que fa presagiar el pitjor per a l'oposició. Fins i tot si la seva turbulenta relació amb Moscou es torça, sempre pot recórrer a l'ajuda de l'emergent líder internacional i principal creador a l'Àsia: la Xina. Xi Jinping va ser el primer a felicitar-lo per la seva falsa victòria electoral, un suport explícit que no ha de passar desapercebut.