Teocràcies i teocràcies

Un grup de persones convocades per Amnistia Internacional reclamen l'alliberament de les activistes Loujain al Hathloul, Eman al Nafjan i Aziza al Yousef davant l'ambaixada de l'Aràbia Saudita a París
i Mónica García Prieto
27/11/2020
3 min

Costa entendre per què per a Occident hi ha dictadures bones i dictadures dolentes, o teocràcies amigues i teocràcies enemigues, però els deutes geoestratègics poden arribar a ser inescrutables. És el cas de l'Aràbia Saudita i l'Iran, els dos grans enemics en guerra freda permanent pel control del món musulmà. El primer, soci privilegiat dels Estats Units, lidera el bloc sunnita i els segons l'arc xiïta. L'amarga competició d'aquestes dues forces temibles i oposades és capaç d'obrar els miracles més insospitats, com l'acostament israelià a Riad, però el funcionament intern dels seus règims dictatorials resulta, de vegades, tossudament similar.

Tot i la mala imatge internacional, creada pels Estats Units i alimentada per la premsa mundial, el règim de Teheran és incomparablement més liberal que el seu antagonista saudita. Les dones estudien, voten, condueixen, exerceixen i fins i tot protesten pels carrers, mentre que al regne saudita són eternes menors d'edat. Tots dos comparteixen, això sí, una desmesurada afició per empresonar a qualsevol persona que faci olor d'oposició o la detenció de la qual pugui servir als seus interessos, com fan altres dictadures com la Xina o Corea del Nord, on la diplomàcia del segrest és una constant des de fa anys.

Aquesta setmana la professora universitària britànico-australiana Kylie Moore-Gilbert va ser alliberada després de passar 804 dies en una presó iraniana, condemnada a 10 anys per espionatge. Gilbert va ser intercanviada per tres iranians descrits amablement pel règim dels aiatol·làs com a "activistes econòmics iranians". En realitat, es tracta de tres individus connectats a un intent d'atemptat amb explosius esdevingut a Tailàndia el 2012, que, segons Bangkok, estava destinat a matar diplomàtics israelians. Un d'ells va ser condemnat a cadena perpètua, un altre a 15 anys de presó. Austràlia no ha volgut pronunciar-se sobre el polèmic intercanvi, però la premsa tailandesa indica que els iranians van abandonar Bangkok a bord d'un avió registrat a nom d'una empresa de seguretat australiana.

Moore-Gilbert es va cansar de reivindicar la seva innocència en els gairebé tres anys que va passar a la presó per tots els mitjans al seu abast. El seu estatus de presonera política, o d'ostatge geoestratègic, resultava tan indignant com el fet que un país pugui detenir un estranger sense una raó ferma per utilitzar-lo com a moneda de canvi. Però no es pot demanar a la teocràcia iraniana que respecti els drets més bàsics ni un comportament lògic, com tampoc se li pot demanar a una altra anomalia política com l'Aràbia Saudita, aquest aliat occidental capaç d'esquarterar periodistes en territori estranger amb total impunitat i, al mateix temps, vendre una imatge de progrés liberal comprada pels periodistes de mig món.

Al país de Mohamed bin Salman (MBS) –el príncep esquarterador, futur hereu del regne– les suposades llibertats que anaven adquirint les dones es van quedar al titular. Serveixi com a exemple el cas de Loujain al Hathloul, de 31 anys, una de les cares més conegudes de la campanya que va forçar el règim a permetre que les dones prenguessin el volant i una valenta activista que va arribar a ser nominada candidata al premi Nobel de la pau. El retrògrad regne no perdona tals atreviments: Al Hathloul va ser detinguda fa tres anys acusada d'espionatge i de parlar amb periodistes i diplomàtics estrangers, i dimecres el seu cas va ser transferit al Tribunal Criminal Especialitzat, creat el 2008 per jutjar crims de terrorisme, davant el profund malestar de familiars i activistes, que temen que l'òrgan judicial afegeixi nous càrrecs al seu cas. L'organisme judicial s'ha convertit, de fet, en un instrument de pressió sobre activistes de drets humans i dissidents, és a dir, en un altre òrgan de repressió interna.

El cas de Loujain podria ser una prova de foc per al mandat de Joe Biden. El seu rostre empapera espais públics a Washington, així com en algunes capitals europees, gràcies a la tasca d'activistes que mantenen viu el seu cas. Nou senadors demòcrates, al costat del republicà Marco Rubio, han exigit l'alliberament de l'activista així com d'altres dones en la mateixa situació, però la prioritat de Washington és ara reprendre el pacte nuclear amb l'Iran per desactivar aquesta amenaça. Resulta improbable que els drets humans siguin una raó per trencar relacions diplomàtiques, tot i que puguin ser instrumentalitzats per desfermar guerres en nom seu. La hipocresia ja no és un defecte, és una simple característica de la diplomàcia internacional.

stats