Les adolescents segons Netflix
PeriodistaNetflix ha llançat dues pel·lícules que estan tenint molt d’èxit entre l’audiència adolescent. ‘A todos los chicos de los que me enamoré’ i ‘Sierra Burgess es una perdedora’ són dues comedietes romàntiques molt aplaudides i tallades pel mateix patró. Fingeixen ser un pas endavant respecte als clàssics arguments sexistes, dotant els protagonistes masculins de més sensibilitat i atorgant als personatges femenins una certa consciència de gènere, ja sigui col·locant algun pòster feminista a la seva habitació, dotant-les de potencial intel·lectual o fent-los aparentar un desinterès per les relacions sentimentals.
Són petites trampes que es desfaran com un terròs de sucre, i apareixeran els tòpics més sexistes de sempre.
‘A todos los chicos de los que me enamoré’ tracta dels maldecaps que pateix una noia a partir del moment que les cartes secretes d’amor que ha escrit als nois que li agraden arriben misteriosament als seus destinataris. ‘Sierra Burgess es una perdedora’ ve a ser l’enèsima versió del ‘Cyrano de Bergerac’. Noi guapo i popular entra erròniament en contacte via mòbil amb noia obesa molt culta que utilitzarà una companya curta de gambals però guapa per gestionar la relació.
En totes dues pel·lícules les protagonistes veuen els nois que els agraden com a figures inaccessibles massa bons per a elles. De fet, part del conflicte de la trama se centra en el fet que elles mateixes es creguin que estan a l’altura dels nois i que són mereixedores d’aquella relació. Per aquest fet, les dues protagonistes mantenen una actitud poruga davant d’ells: temen ser rebutjades, enganyades, utilitzades, i això els dota d’una fragilitat emocional i personal. Això s’accentua per culpa de la cruel rivalitat femenina. Les protagonistes tenen una antagonista mala pècora que sabotejarà constantment la seva autoestima. Són protagonistes amb una fragilitat permanent que només desapareix al final quan tenen la prova de l’amor autèntic. L’empoderament femení es produeix gràcies a l’autoritat masculina. En tots dos casos ens trobem que quan les protagonistes no tenen parella la seva conducta social és marginal o impopular. A partir del moment que les protagonistes comencen una relació amb un noi adquireixen visibilitat i es modifica el seu estatus existencial i social a l’institut. Fins i tot per guió les noies verbalitzen admirades aquest canvi.
Les dues pel·lícules són aspiracionals, com totes les comèdies romàntiques d’institut. Pretenen construir un efecte mirall perquè els adolescents desitgin experimentar la mateixa intensitat emocional. Igual que els anuncis de fàrmacs van precedits d’una alerta sobre els riscos de l’automedicació, amb aquestes ficcions caldria una prèvia per advertir dels models de conducta que fomenten. La realitat no garanteix el final feliç de les pel·lícules, i, a sobre, el missatge que transmeten pot resultar molt frustrant.
