L’aniversari onanista de 'Salvados'

Crítica de teleDiumenge el programa de Jordi Évole va ser especial. Amb motiu del desè aniversari del programa (tot i que l’avinentesa tampoc es posava gaire en relleu), feien una edició que servia per recordar 'Salvados' del passat: ‘Esto no es todo’, es titulava. Un títol encertat per combatre les reminiscències d’obituari que traspuava el format. Indubtablement, el programa té molt a celebrar. És molt difícil sobreviure deu anys a la televisió. Si a sobre ho fas amb tan bona salut i amb el format intacte tant pel que fa a repercussió (social i d’audiència) com pel que fa a prestigi, encara té més mèrit. En aquests deu anys, 'Salvados' ha demostrat una virtut meravellosa: la capacitat d’evolució. El programa no s’ha sentit mai esclau d’un format concret, ni tan sols d’un to o d’una intenció. Évole no va voler caure en la comoditat de l’èxit del Follonero, ni va tenir por de passar de l’humor gamberro al periodisme d’autor. Salvados ha canviat mantenint una essència innegable: el d’una sinceritat televisiva que sempre ha connectat molt ràpid amb l’espectador. Ha passat de l’entreteniment que utilitza l’actualitat gairebé com a excusa al reportatge irreverent. Del periodisme de denúncia a l’anàlisi en profunditat. Ha posat el focus mediàtic en temes desconeguts i greus injustícies, ha promogut el debat social, ha qüestionat el poder polític i ha estat valent desafiant els poders fàctics (la banca, determinades oligarquies, l’empresariat, l’Església, l’exèrcit). Pot haver estat més o menys encertat, pot agradar més o menys, però és innegable que hi ha hagut un domini del mitjà televisiu, exigència professional i inquietud per oferir continguts útils. 'Salvados' ha demostrat sentit de la responsabilitat social a l’hora d’exercir el periodisme. Ha volgut fer pensar l’audiència, i això, en els temps que corren i en una cadena privada, és lloable.

Dit això, la manera que va tenir el 'Salvados' d’autohomenatjar-se es va correspondre poc amb l’esperit del programa. Diferents famosos afalagaven el programa i el seu presentador, i els comentaris servien per inserir fragments d’edicions passades. Però el gest de fer-te lloar en el teu propi espai, amb famosos que ho pregonin, és un exercici d’onanisme televisiu d’una gran vanitat. Es fa fins i tot estrany pels valors que transmet el mateix programa. 18 homes i 6 dones (ehem), tots cèlebres i evidenciant aquell bonrotllisme que agrada exhibir als famosos, l’amiguisme pilota que connecta els que han estat tocats per la vareta de l’èxit, convidats a cantar les excel·lències del programa i 'Salvados', en pròpia porta, deixant-se fer. A nivell de realització tampoc tenia la cura habitual. Els famosos estaven entrevistats amb plantejaments visuals diferents: uns amb fons negre, els altres no, uns mantenint el joc de la tele petita, d'altres no. Amb tot, llarga vida al 'Salvados'. Un programa amb aquest do per observar la societat segur que d’aquí cinc anys troba la manera de celebrar l’aniversari sense mirar-se tant el melic.