Barcelona, el pitjor lloc del món

Dimarts al matí els magazins matinals de les teles privades espanyoles posaven el focus en la catàstrofe que el coronavirus està provocant a Barcelona. Amb l’anunci de la retirada de dues empreses més del Mobile World Congress, els programes ens advertien del cataclisme que s’acostava.

A Espejo público una reportera relatava, amb la intensitat informativa que mereixen les grans catàstrofes, les mesures que s’estaven prenent a la Fira de Barcelona i el daltabaix de l’impacte del coronavirus. Entrevistava taxistes i restauradors que explicaven el fort cop econòmic que els suposaria la cancel·lació d’aquest esdeveniment. Griso entrevistava l’economista Josep Maria Gay de Liébana, que fins i tot feia broma amb la tos que tenia, el risc de trobar-te un xinès sense mascareta si agafaves un avió i s’acomiadava dient que se n’anava a l’hospital. Ell mateix alertava de la psicosis de la por, però va elaborar un discurs que, justament, el que feia era alimentar-la. Recordava que el 17% de l’economia mundial depèn de la Xina i que les pèrdues de centenars de milers de milions d’euros poden incrementar i provocar un punt menys en el PIB mundial. “¡Esto es malísimo! ¡Esto es malísimo!”. També calculaven el cost que suposaria anul·lar el Mobile. Griso l’ajudava en el seu discurs alarmista, recordant que, tot i que el coronavirus no té un índex de mortalitat tan elevat com la SARS, sí que és molt més contagiós i que en el moment que va esclatar la SARS ni la Xina tenia l’actual pes econòmic mundial ni la globalització era la d’ara. A Telecinco, Ana Rosa Quintana feia escarafalls davant la possibilitat que el Mobile, en el millor dels casos, quedés tan reduït com semblava. Era tanta la seva preocupació que, més que obeir a un sentiment real, aquella teatralitat deixava intuir certes ganes de desastre absolut, exercint d’endevina del que podria passar aviat. “Si una mariposa aletea en la China se siente en todo el mundo. En este caso no es una mariposa, es un bichín... y se nota en Barcelona”. Una redactora anunciava la quantitat de xinesos que estava previst que aterressin a la ciutat en els propers dies, gairebé amb un element de suspens per les perspectives de contagi. Mostraven un mapa de l’Àsia amb punts vermells d’infecció del coronavirus, com si fos una zona de risc cada vegada més propera. Una reportera també parlava amb restauradors i taxistes amb perspectives dramàtiques.

En cap moment van entrevistar cap expert acreditat que oferís una visió més realista del risc i del contagi. Els paral·lelismes entre el coronavirus i el contagi de la por, entre l’epidèmia real i la psicosis, acabaven confonent i transmetent la sensació que Barcelona ja estava infectada, en alerta màxima i a les portes d’una catàstrofe social. Després de la catalanofòbia que en aquests programes ha generat el Procés, la verminofòbia, el pànic als gèrmens, és el remat perfecte per fer de Catalunya, definitivament, el pitjor lloc del món.