El discurs de la patatona
Diumenge a la nit, el lema de la gala dels Gaudí que es retransmetia per TV3 era M’agrada més el cine que la realitat. Produïda per Dagoll Dagom i dirigida per Jordi Prat i Coll, es feia evident que a ells els agrada més el teatre que el cine. En l’espectacle, els referents eren teatrals, musicals i de cabaret, més enllà de la iconografia d’un ull, subratllant (suposem) la importància de la mirada en el cinema. Anna Moliner ho va donar tot com a presentadora i va estar a l’altura de l’espectacle programat. Va exercir més d’actriu que de mestra de cerimònies, amb una energia, espontaneïtat i capacitat interpretativa que va sostenir el plantejament de la gala. L’homenatge al cinema català es va fer a través d’uns vídeos amb el segell de l’APM? de TV3, de caire humorístic. Eren un pedaç desafortunat. Més que un tribut semblava que se’n fotessin, el degradava més que no pas l’enaltia, i s’allunyava en excés del to de la gala. Acabava semblant una mena de farciment d’última hora per compensar la manca evident de referències al llenguatge i la cultura cinematogràfica. Prou maltractat que està el cinema català, només li faltaven aquells muntatges.
Com cada any, vam tenir la sensació que la festa quedava repartida entre uns mateixos protagonistes. La gala no va tenir cap moment especialment emotiu més enllà del tradicional reconeixement als professionals traspassats l'últim any. La llàstima és que es va produir aquella situació fatídica en què uns morts són més aplaudits que els altres, de tal manera que és el públic de la sala qui estableix uns morts de primera i uns de segona una mica lleig.
L’actuació d’Albert Pla va ser divertida, però la seva participació semblava una mica forçada, ficada amb calçador, per garantir la dosi d’irreverència que salva els organitzadors d’uns espectacle massa blanc. La contundència va arribar, com cada any, de la mà de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, que va reclamar calés per sostenir un sector audiovisual català cada vegada més escarransit. La seva llibertat a l’hora de parlar es va aprofitar com un esquetx sobre l’escenari. El paper on estava escrit el seu discurs sortia de la patatona (paraules textuals) de la presentadora en una mena de part espontani. Passola va definir l’etapa actual del sector com “el pitjor moment de la nostra història recent”, i va confessar que enguany fins i tot havien tingut problemes per trobar gent que volgués entregar els guardons. Aquest nivell de sinceritat s’agraeix, sobretot perquè és una bufetada de realisme en un context de celebració elegant que pot ser mal interpretat. En una professió tan precaritzada com la dels actors i actrius, i el sector audiovisual en general, veure’ls a tots vestits de gala en un auditori glamurós pot induir a confusió i crear una aparença de certa opulència i benestar enganyós. Ja s’entén que agradi més el cinema que la realitat, però la veritat no l’hem d’oblidar.
