El dolor d’un nen

Diumenge, el 30 minuts emetia Beirut: infàncies robades, de la corresponsal de TV3 a Beirut, Txell Feixas, juntament amb Tariq Saleh i Oriol Andrés. El reportatge ens descobria la situació dramàtica de milers de nens i nenes de Síria que, amb les seves famílies, malviuen com a refugiats al Líban. És el país del món amb més refugiats per càpita (un per cada quatre habitants). Es calcula que n’hi ha un milió i la meitat són menors. El reportatge és colpidor. Posa el focus en la situació d’explotació en què es troben aquestes criatures. L’extrema pobresa de les seves famílies els porta a haver de guanyar-se la vida als carrers o en oficis molt precaris. L’impacte rau en el fet que els reporters parlen amb aquests nens. Sentim la seva versió. És l’ingredient que acaba provocant més desconsol a l’espectador. Les nenes i els nens expliquen la seva situació davant de la càmera, oferint un relat devastador amb una narració innocent. El pla de la càmera des de dins del cotxe observant com la nena s’hi aboca per implorar que li comprin una ampolla d’aigua no fa altra cosa que mostrar, de la manera més crua, la situació de vulnerabilitat d’aquestes criatures. Et situa, com a espectador, en el lloc del conductor. Va ser un encert que posessin micròfon a les criatures mentre les vèiem, de lluny, vendre ampolles en un semàfor, perquè permet captar les respostes d’alguns conductors, amb amenaces i comentaris xenòfobs envers nenes i nens tan petits.

Beirut: infàncies robades retrata amb rigor aquesta situació crítica al Líban, a través de veus acreditades, tant d’ONGs i activistes que denuncien i treballen per pal·liar les circumstàncies dramàtiques d’aquests nens com també de responsables institucionals del país que intenten justificar la mala gestió del problema. Però Beirut: infàncies robades commou sobretot pel que mostra sense afegir-hi paraules. Es fa molt evident en el cas de l’Abed, un nen que és explotat laboralment en un taller mecànic. Els periodistes pregunten a l’Abed sobre la feina que fa i com el tracten. El nen, resignat, intenta oferir una resposta prudent i fa un esforç per relativitzar els insults i menyspreus que rep per part dels clients. Però quan ho està explicant es fa evident per a l’espectador el seu intent d’amagar l’emoció i el dolor que li provoca explicar el que li passa. S’aguanta el plor, i la càmera ens fa testimonis del seu patiment. Després, el veiem a casa. Els pares diuen que l’Abed “sovint està més trist que content” però ho atribueixen al cansament per la feina, inconscients del dolor psicològic i emocional del seu fill. I de seguida la càmera ens ensenya l’Abed mirant la televisió, amb el seu germà a la falda, i és inevitable que se t’encongeixi el cor. Beirut: infàncies robades quedarà a la nostra memòria. Se suma als reportatges que hem vist, al llarg de la història del 30 minuts, sobre el patiment dels infants arreu del món, que, malauradament, no té aturador.