La incoherència davant del temporal
Des que va néixer aquest diari, el 2010, hi ha hagut múltiples borrasques. Amb els anys, a les borrasques se les ha batejat amb nom de persona i s’ha començat a parlar del canvi climàtic com la conseqüència d’alguns desastres meteorològics. Però en tot aquest temps hi ha un fenomen impertorbable que es repeteix any rere any, plogui, nevi, faci vent o fred: la incoherència del reporter davant del temporal. N’hem parlat diverses vegades. Mentre des dels diversos organismes oficials es demana a la població que extremi les precaucions i s’aconsella allunyar-se dels fronts marítims i dels vorals dels rius i no desplaçar-se, per televisió veiem com els reporters es converteixen en superherois intrèpids que accepten exposar-se a tota mena d’inclemències meteorològiques i se situen en zones de risc per tal d’informar des dels punts més sensibles i amenaçats. Ja s’entén que el periodisme implica ser al peu de la notícia, en el lloc oportú i en el moment adequat, i que és inevitable anar al lloc dels fets per aconseguir les imatges. Però també és cert que hi ha molta posada en escena.
Aquests dos últims dies a TV3 hem vist periodistes a Deltebre amb les onades al darrere, els hem vist damunt d’una passarel·la marítima on petaven les onades, els hem vist en un port fent la crònica mentre al seu darrere les onades saltaven per damunt de l’espigó, els hem vist al voral d’un riu que baixa carregat i amb fúria, els hem vist xops de cap a peus i amb l’aigua fins als genolls. Les imatges criden l’atenció perquè som conscients que es tracta de zones de risc. El problema és si s’està creant un tipus de relat basat precisament en això. En la gratuïtat d’algunes d’aquestes escenes que no només posen en perill els professionals sinó que transmeten un doble missatge: el de la relativitat del risc i desacreditar els missatges de precaució per part dels organismes oficials.
A les televisions privades s’hi afegeix un component d’attrezzo. Per exemple, periodistes que fan la connexió amb una pila de neu sobre el cap o, encara millor, periodistes que fan la crònica amb neu sobre el micròfon amb el logotip de la cadena. Ho vèiem a Antena3. Que acumulis tres dits de neu sobre l’esponja té mèrit, perquè vol dir que t’has hagut de passar una bona estona immòbil, sense moure el braç i a la intempèrie, per fer una connexió de menys de dos minuts. També hi ha els que apareixen amb els vidres de les ulleres plens de gotes d’aigua sense poder veure-hi un borrall. O les que es passegen trepitjant l’espessa escuma dels carrers de Tossa com si fos Armstrong caminant per la superfície lunar.
Aquests riscos i teatrets no són altra cosa que sensacionalisme meteorològic. Tot plegat contrasta amb la feina d’Eloi Cordomí en l’especial del Més 3/24. El millor, de llarg, del programa. Amb un sistema de pantalles d’ordinador, un munt de mapes i sol des de la redacció, va oferir més dades, informació i rigor que tot el que pots explicar davant d’un espigó, xop i a punt de ser engolit per les onades.
