José Mota: vist un, vistos tots
Com ja és tradició, la nit de Cap d’Any José Mota tornava amb el seu especial d’esquetxos a La 1 de TVE. Golpe de gracia tenia un fil narratiu que unia tots els gags per conformar una història única. Amb la col·laboració de més de seixanta-cinc còmics, actors, periodistes i estrelles convidades, José Mota construïa un hipotètic cop d’estat a Espanya perpetrat pels humoristes del país, que a través d’un Comitè Còmic Nacional pretenien instaurar la República de l'Humor i portar l’alegria a Espanya. La salutació dels colpistes era "Heil Gila" i s’acabava convertint en una mena d’autohomenatge a la professió dels còmics. Tot plegat tenia un aire a aquell anunci de fa uns quants anys de Campofrío en què els humoristes també es trobaven per celebrar les festes i reivindicar l’humor com a sistema de supervivència quotidià per oblidar-se de l’actualitat més agra.
Barragán, Santiago Segura, Martes y Trece, Cruz y Raya, Mari Carmen i Doña Rogelia, Arévalo, Fernando Esteso, Florentino Fernández, Las Virtudes, Pepe Viyuela, Fofito, Mariano Mariano, Leo Harlem, Jaimito Borromeo i Las Supremas de Móstoles, apareixien entre un llarguíssim etcètera de col·laboradors, per fer créixer aquesta història, en què també s’homenatjaven els morts: Eugenio, Tip y Coll, Gila... Es construïa una mena de relat metahumorístic on uns imitaven els altres.
Val a dir que com a plantejament i producció televisiva el programa era molt ambiciós, estava molt ben fet i s’apreciava el talent i l’esforç de l’equip de professionals. Però, com sol passar amb José Mota, a nivell humorístic i de subtext el contingut era lleuger, subtil i buit. De tan prudent es convertia en intranscendent. Es notava la covardia de sempre a l’hora de jugar amb la realitat, i tot i que trobar referències a l’actualitat era inevitable, s’hi passava tant de puntetes i amb cura de no transgredir que, sobretot per a una audiència acostumada a la incisió i contundència del Polònia, Golpe de gracia resultava força insípid. Mota parodiava el cop d’estat del 23-F però subtilment hi incloïa elements que s’associaven a la declaració d’independència de Catalunya (la República de l'Humor es proclamava i s’anul·lava amb pocs segons de diferència). Al final del programa, Barragán acabava exiliat a Bèlgica i conversant amb Puigdemont al costat del Manneken Pis, amb un epíleg més fàcil que críptic en què jugaven als escacs i la partida acabava amb escac i mat al rei. Per descomptat, el Comitè Còmic Nacional acabava fracassant estrepitosament i mantenia la monarquia en el lloc que li pertoca. Si bé l’humor és una eina molt útil com a element reivindicatiu contra el poder, en el cas de José Mota l’humor sempre sembla el recurs fàcil per demanar a la gent que rigui més i pensi poc.
