La cara de Cifuentes
Crítica de teleLes imatges de la càmera de seguretat que van captar com un guarda inspeccionava el bolso de Cifuentes i li trobava les cremes robades no paraven de ser emeses en tots els programes de televisió. Un nou bucle d’actualitat circulava pels decorats de tots els platós. Antonio García Ferreras, a La Sexta, va començar abans el seu programa amb entusiasme informatiu. Després de crear expectativa amb les imatges, va anunciar: “¡Vamos a verlo! Desde el primer 'frame' hasta el último. La imagen. Tres minutos de vídeo. Retenida en la sala”. Anàvem veient les imatges i ell les anava comentant com si fos un partit de futbol. El presentador va repetir diverses vegades el nom de la marca de la crema. La millor campanya publicitària que els poden haver fet mai i, a sobre, gratis.
Tots els magazins matinals feien rodar el vídeo, ampliaven la imatge, encerclaven el bolso. És significatiu com setmanes de periodisme pel tema del màster no han aconseguit tombar la presidenta de Madrid i, en canvi, un vídeo maquiavèl·licament guardat ha sigut devastador en un temps rècord.
És irònic que unes cremes facials hagin sigut l’estocada final per acabar amb el deteriorament públic que arrossegava feia dies. Perquè, mediàticament, el rostre de Cristina Cifuentes s'ha exposat a la televisió d’una manera molt diferent del que és habitual en els polítics corruptes o caiguts en desgràcia. Durant l’escàndol del seu màster diversos programes van començar a difondre les fotos que acompanyaven els seus currículums antics. Tot i que el que era important era el contingut d’aquells currículums, el que va quedar a les pantalles van ser les seves fotos de carnet en diferents etapes vitals. Més enllà que això comencés a implicar un escarni obvi a nivell de xarxes socials, les teles, tot i no rabejar-se a comentar l’aspecte físic, sí que incidien a mostrar l’evolució facial de la presidenta en pantalla com a decorat. Fa nou dies, a 'Las mañanas de Cuatro', mentre debatien sobre el cas del màster, Javier Ruiz tenia, darrere seu, una pantalla amb un mosaic de cares de Cifuentes fragmentades, on sortia fins a deu vegades el seu rostre retratat en anys diferents. És un altre tipus d’humiliació mediàtica, més subtil, en una política que, a nivell estètic, es distingia per una elegància i un físic molt estudiats. Acarnissar-se amb una antiga lletjor que contrasti amb la seva actual aparença impol·luta forma part d’una estratègia mediàtica gairebé inapreciable però lacerant per acabar-la de vexar. Que el robatori fos d’un producte de bellesa tanca el cercle d’una manera prodigiosa. L’escàndol del màster va ser periodisme d’investigació. El vídeo de les cremes, periodisme de claveguera que ha aflorat en el moment oportú. La recreació en la humiliació física de Cifuentes, un espectacle televisiu subliminar amb rematada final digna d’un guionista astut.
