Cocaïna, caputxes i poques paraules
Diumenge a la nit, el 30 minuts emetia Barcelona, vides en blanc, un reportatge que aprofundia en el negoci i el consum de la cocaïna a partir d’una dada molt impactant: Barcelona és la ciutat d’Europa on es consumeix més cocaïna. Tenint en compte la gravetat d’aquesta circumstància, el programa resultava llaminer perquè semblava que ens obriria una finestra a un món desconegut i fosc. Això sí, a nivell de guió aniria bé que el director, Carles Solà, plantegés unes presentacions més atractives del reportatge. La introducció ha de servir perquè a l’espectador li vinguin ganes de veure el reportatge en comptes de deixar-nos anar un resum de dalt a baix del que ja ens explicaran durant l’emissió.
El reportatge cobria dos grans aspectes. Per una banda, el perquè de l’abundància de cocaïna en una ciutat com Barcelona. I, de l’altra, els estralls que provoca la seva addicció en famílies senceres. Els testimonis estaven molt ben triats perquè no s’ajustaven als estereotips dels consumidors de cocaïna que la ficció ha fomentat.
El relat periodístic, combinant especialistes en drogodependències, víctimes de la cocaïna i autoritats vinculades a la seguretat, sabia mantenir l’interès de l’espectador.
Un dels moments més inquietants del reportatge era l’entrevista a Charlie, un narcotraficant que apareixia encaputxat, a les fosques i amb veu distorsionada i a qui havien enregistrat en el que semblava l’interior d’un pàrquing subterrani. Es posaven en marxa tots els codis audiovisuals no només per garantir l’anonimat del personatge sinó per subratllar a l’espectador el context de clandestinitat i delinqüència. El narcotraficant explicava els engranatges perquè tones de cocaïna arribin amb regularitat de Llatinoamèrica, es descarregui en naus del port de Barcelona que tenen per a aquesta finalitat i es transporti en camions a altres punts d’Europa. I tot, amb absoluta impunitat. El tal Charlie assegurava: “Si la policía o las administraciones públicas no quisieran, entraría muy poca droga. Hay quien mira para otro lado y hay quien se mancha las manos. Si traes algo aquí de un valor incalculable, tienes que tenerlo todo bien atado. Si no, no te arriesgas. Esto mueve muchísimo dinero. Y el dinero ya sabemos que es muy goloso. Y a buen entendedor pocas palabras bastan”. Les declaracions no han suposat un escàndol perquè la credibilitat periodística d’un encaputxat anònim és força relativa. Però si un reportatge d’investigació decideix donar valor a l’acusació d’aquest testimoni, després no es pot conformar amb l’evasiva de “a buen entendedor pocas palabras bastan” i no estirar més del fil. Si s’acusa la policia i les administracions públiques d’actuar amb connivència amb el narcotràfic, no ho pots sostenir només gràcies a la versió d’un encaputxat i a la sagacitat deductiva de l’espectador, sinó tot el contrari: sí que calen més paraules per explicar-ho millor.
