Contra els Borbons, humor
Dimarts a 'El intermedio' van centrar-se de manera gairebé específica en la notícia del dia: l’ordre de presó per a Urdangarin. No hi va haver daltabaixos ni cortines de fum que valguessin: ni Lopeteguis, ni Florentinos, ni escorcolls per l’1-O. Entre sarcasmes i esquetxos, Sandra Sabatés i el Gran Wyoming van repassar de manera acurada la sentència, els delictes dels quals s’acusava el cunyat del rei i les circumstàncies judicials que afectaven també la infanta. El sentit de l’humor que gastaven era sagnant. Com que la notícia coincidia amb l’aniversari de la infanta Cristina, el presentador li tenia preparat un obsequi cobert amb una roba elegant de vellut vermell. Es va acostar al paquet i en va treure l’embolcall: era un bust d’Iñaki Urdangarin emmanillat perquè no el trobés a faltar mentre ell era a la presó i ella a la residència de Ginebra. “Al estar esposado no podrá trincar”, li deia Wyoming per tranquil·litzar-la. Després van fer l'esquetx ‘Forrest Gumpdargarín’, amb Dani Mateo parodiant la pel·lícula de Tom Hanks, en què posaven en evidència el tarannà dels Borbons, recordant diversos episodis dubtosos de la trajectòria de la família reial.
A continuació, el programa va oferir una entrevista de Gonzo al jutge instructor del cas Nóos, José Castro, actualment jubilat. El col·laborador del programa va voler valorar amb ell la sentència del Tribunal Suprem i entendre qüestions importants del cas i de la condemna. El més rellevant de la conversa tenia a veure amb el rei emèrit, Joan Carles I. El jutge Castro considerava que si el monarca no hagués estat protegit per la prerrogativa constitucional d’inviolabilitat, el més lògic hauria estat que hagués anat a declarar davant del jutge com a investigat. Gonzo va preguntar amb claredat sobre la possible existència d’un tracte de favor. Malgrat els matisos de les seves explicacions, el jutge va especificar que la màniga ampla amb Cristina no era del Tribunal Suprem sinó de la fiscalia. Castro va remarcar que hi havia préstecs de diners entre Joan Carles i la infanta que eren sospitosos.
Wyoming també es va disfressar de rei Felip, que va rebre força en diversos esquetxos. D’uniforme i carregat de medalles, el presentador feia un discurs solemne en què qüestionava la moral i les actituds de la família reial i es presentava ell com a mereixedor del càrrec.
Aquell mateix dia no hi va haver, enlloc, aquest nivell d’incisió i d’aprofundiment en la notícia ni un recordatori tan exhaustiu del cas i dels delictes. I, per descomptat, en cap altre espai es va utilitzar aquest nivell de causticitat per parlar dels Borbons. L’humor posava el focus on calia. Van apuntar cap amunt i no només contra el cap de turc: van qüestionar la monarquia com a institució i van retratar un sistema caduc que s’aprofita de la ciutadania en comptes de servir-la. A vegades, és només amb l’humor que es pot ser tan explícit.