Cronologia del coronavirus

Diumenge a la nit el 30 minuts oferia una edició doble centrada en la crisi del covid-19. El primer reportatge, Dins del coronavirus, demostrava que periodísticament l’equip del programa va reaccionar immediatament, amb els brots més incipients de la malaltia a Catalunya. La prova és que el 30 minuts ja havia gravat les primeres reunions de coordinació sanitària per fer front a la pandèmia quan amb prou feines se n’havien detectat uns quants casos. Aquesta capacitat de previsió va donar al reportatge una dimensió informativa més profunda, perquè més enllà d’un resum dels fets va ser capaç d’oferir un crescendo narratiu molt ajustat a la realitat que hem viscut com a ciutadans. D’altra banda, el 30 minuts no va voler fer sang a l’hora de posar en evidència les ingenuïtats, els vaticinis erronis i les contradiccions informatives que s’han produït constantment al llarg d’aquestes setmanes. No és que no ho fessin. Sí que ho van posar de manifest, especialment amb la primera imatge que vèiem de Fernando Simón augurant que a Espanya només hi hauria uns quants casos. A nivell televisiu segur que s’hauria pogut fer un muntatge molt més cruel de les previsions desencertades de les autoritats (d’aquí i d’allà) però s’intuïa que el programa no s’hi havia volgut acarnissar. Amb tot, Dins del coronavirus sí que mostrava les tensions internes i les dificultats del sistema per afrontar la crisi. Potser, en la primera part del reportatge, hauria sigut útil que les referències temporals fossin més abundants i concretes per ubicar cronològicament algunes de les reflexions i declaracions. Hauria ajudat a entendre en quin context es produïen. Val a dir que la infografia de lletres vermelles sobre fons negre i la taca sinistre del coronavirus per fer el compte enrere transmetia una estètica de terror que no s’ajusta gaire a l’austeritat informativa del 30 minuts. No era necessari potenciar aquesta connotació visual d’aproximació al pànic tenint en compte que el relat del coronavirus és, en ell mateix, prou angoixant. Les millors imatges, sens dubte, aquelles que mostren la lluita del personal sanitari en primera línia.

El segon reportatge se centrava en la crisi del coronavirus a la Xina, en un reportatge de producció pròpia encapçalat pel corresponsal dels serveis informatius de TV3 en aquell país, Francesc Canals. La Xina: després de l’hivern, la primavera atrapava l’espectador perquè semblava un avançament d’allò que viurem en les pròximes setmanes i mesos. El reportatge, a més, feia explícites les dificultats d’aprofundir periodísticament en aquesta pandèmia en un país on el règim ha mantingut una opacitat sospitosa. L’entrevista a un dels especialistes en la pandèmia xinesa en una situació de clandestinitat i les imatges que mostraven famílies confinades saludant per la finestra des de la distància feien evidents les complexitats de l’elaboració del reportatge, que d’altra banda es van compensar amb habilitat periodística. Diumenge, amb el 30 minuts, en vam tenir una bona primera aproximació però és evident que, en matèria de reportatges i coronavirus, el més impactant encara ho hem de veure.