El culebró del cas Mainat

La notícia del presumpte intent d’assassinat de Josep Maria Mainat ha degenerat a la televisió en un culebró de dimensions insòlites. Divendres al migdia, un munt de periodistes feien guàrdia davant la porta de casa del productor, al barri d’Horta de Barcelona, per aconseguir esgarrapar alguna novetat més del cas, esperant trobar no se sap què. És irònic com un mitjà que Mainat domina i coneix tan bé, pot acabar devorant, de forma inesperada, la seva pròpia intimitat.

Al voltant de les dues del migdia, una escena dramàtica compensava les hores d’espera de tots els paparazzis que vigilaven aquella façana. Una dona que no volia dir el nom ni mostrar la cara, carregada amb tres maletes, mantenia una forta discussió, primer a través del telèfon i després des de la porta, amb les persones que eren dins de la casa. El reporter de Telecinco, Miquel Valls, és qui es va convertir en el portaveu d’un estrany interrogatori del qual no es va treure l’aigua clara. La situació de nervis i confusió d’aquella dona es va allargar tant que la connexió amb el programa Ya es mediodía de Telecinco es va haver d’anar fragmentant i la informació és va anar actualitzant per parts i a poc a poc. En un determinat moment, sempre en directe, la dona angoixada li va demanar al reporter que truqués al timbre de la casa de Mainat i ell es va quedar immòbil. Amb una mà aguantava el micròfon i amb l’altra el paraigua. “Nosotros contamos la información pero no participamos de los acontecimientos”, explicava a càmera, demostrant un gran coneixement dels protocols amb què han d’actuar en aquests casos. Més tard, el mateix reporter acomiadava la connexió dient: “No intervenimos en lo que sucede. Lo único que hemos hecho es la narración del relato visual”.

Però aquesta retòrica, que pretenia fingir alguna mena d’ètica professional sobre el sainet tràgic que estàvem veient en directe, era de dubtosa veracitat. La simple presència de tots aquells paparazzis assetjant aquella casa sí que intervenia en l’evolució dels fets. Com a mínim, participaven de la crispació emocional d’unes circumstàncies que, en principi, no tindrien res a veure amb la investigació policial del presumpte intent d’assassinat. O, en tot cas, no haurien de ser de l’interès de ningú. També en dilataven la durada. Es tracta d’espectacularitzar la notícia. Obtenir farciment visual d’uns fets que van passar al mes de juny. El cas Mainat s’ha convertit en una llaminadura televisiva per a les cadenes privades espanyoles, que estan àvides de nous culebrons en temps monòtons de coronavirus. Els secundaris que apareixen en aquestes escenes extra de carrer són carn de Telecinco. Que des d’aquestes cadenes afirmin que ells no intervenen en l’evolució dels fets és d’un cinisme descarat. Justament, vigilen i assetgen les llars per tensionar el drama i fer-lo esclatar davant de les càmeres. Ja poden fingir que, per a tots aquests reporters i aquests programes que s’alimentaran del drama, a l’hora de furgar en la vida dels altres, mai no ve d’un pam.