Desinformar sobre el rei
Diumenge, a La Sexta, el Salvados aprofundia en la manera com el rei Joan Carles I ha rebut l’empara del poder polític i mediàtic durant el seu regnat i com això li ha garantit la impunitat en negocis privats i en l’abús de privilegis. A Juan Carlos I, el protegido s’entrevistaven alguns dels principals actors d’aquests cercles influents que han tingut contacte amb la casa reial per conèixer com van ser les relacions amb el monarca i com funcionaven aquests vincles. Com és habitual, en comptes de potenciar el periodisme d’investigació quan toca, hi ha més tendència a entrevistar les vaques sagrades del passat i escandalitzar-nos amb tot allò que es va fer malament o es va silenciar anys enrere.
En un primer bloc, Fer González, Gonzo, va entrevistar, per separat, Pedro J. Ramírez, Daniel Jiménez i Juan Luis Cebrián per aprofundir en la manera com els mitjans de comunicació espanyols més influents han informat (o han deixat de fer-ho) sobre el rei. Com sempre, Pedro J. va ser molt més hàbil a vendre’s a ell mateix com el representant del periodisme més independent. I el paper d’estrassa de Cebrián al programa va ser històric. Gonzo el va posar en evidència amb preguntes molt simples i lògiques. El presentador el va retratar quan li va ensenyar la tèbia portada que va fer El País amb la ignomínia de la cacera d’elefants a Botswana quan el mateix Cebrián s’havia refugiat en aquella circumstància com el punt d’inflexió clau en la imatge del monarca. Cebrián va fer uns equilibris tan maldestres que a l’audiència ens va quedar clar en què consistia l’art de posar la catifa per deixar-hi la deixalla reial a sota.
En un segon bloc es demostrava la connivència dels governs del PP i del PSOE amb els afers més foscos del Rei. Gonzo va asseure, cara a cara, José Manuel García-Margallo i José Bono. En comptes d’enfrontar-se, el resultat va ser revelador: Margallo i Bono van formar un bloc compacte per esquivar les hàbils preguntes de Gonzo. Va ser excel·lent la proposta de fer-los a tots dos, ara que ja no són al poder, les preguntes que van vetar quan formaven part de la mesa del Congrés. Es va delatar l’estratègia d’ulls clucs que ara es converteix en una amnèsia selectiva fascinant. El que no t’esperaves era el remat final: una entrevista a Alfonso Guerra per acabar de mostrar, amb cinisme, la impunitat de Joan Carles gràcies a una tergiversació del que es considera que ha de ser la seguretat nacional i el benestar democràtic. En els minuts finals del Salvados, aquells que queden triturats per constants i eternes pauses publicitàries insuportables, es va preguntar per Felip VI i les garanties perquè no passi el mateix que amb el seu pare. I va quedar clar que d’aquí trenta anys estarem veient el Salvados del moment preguntant a les vaques sagrades del futur (que són els actuals responsables del país) per la impunitat del monarca i els escàndols de la família reial i com pot ser que s’hagi repetit la història. I entrevistarem els periodistes de Suïssa perquè ens ho expliquin.
