Hi faltava el major Trapero

Dimarts a la nit vam poder veure el Sense ficció sobre el cos dels Mossos d’Esquadra. L’emissió de Mossos: llums i ombres s’ha fet coincidir amb el judici al major Josep Lluís Trapero i la cúpula dels Mossos. El reportatge abordava els aspectes històrics; el naixement del cos, la seva evolució, perfeccionament i modernització, i, sobretot i el més important, estructurava un debat al voltant del model policial. En un parell de passatges breus, amb música i càmera lenta, hi traspuava certa admiració èpica pel cos policial, però el plantejament periodístic era equilibrat pel que fa a les llums i les ombres del cos de seguretat, amb testimonis molt ben triats. La presència de Jordi Pujol com a testimoni estava més justificada que en el 30 minuts sobre la cooperació internacional i l'Objectiu 0,7%. Un rètol al final destacava que alguns testimonis havien expressat la seva disconformitat amb la participació de l’expresident. Si la cadena fes el reportatge sobre el cas Pujol i abordés la seva figura en tota la seva complexitat, s’evidenciaria la independència periodística i faria menys incòmodes les aparicions puntuals de l’expresident quan fossin necessàries.

Com a televisió pública, la part essencial i que demostra una bona higiene democràtica és el debat i la reflexió pel que fa al model policial que han de ser els Mossos d’Esquadra. És fonamental que la ciutadania prengui consciència del que hi ha darrere d’un cos policial, més enllà de les operacions professionals. A Mossos: llums i ombres s’hi demostra la importància de la tria del model i, sobretot, la necessitat d’avaluar, auditar, criticar, rectificar i modificar-lo. I la necessitat d’uns agents socials que controlin i garanteixin aquest model. “Tots voldríem envellir en una ciutat on la policia no fos gaire de debò”, diu Montserrat Tura ironitzant sobre una societat utòpica on la seguretat ciutadana es mantingués per un ordre natural dels seus habitants. Però la realitat és molt més complexa i desagraïda i, per tant, s’ha de reflexionar (i el reportatge ho feia) sobre l’equilibri entre la legitimitat del cos policial i la seva equanimitat amb les necessitats socials. Però, malgrat tot, Mossos: llums i ombres era incomplet i segur que no per voluntat dels seus autors. És obvi que en aquesta reflexió televisiva tan interessant hi faltava, com a mínim, una veu, potser la més important: la del major Trapero. En circumstàncies de normalitat política i social del país, això hauria estat possible. Però la seva absència ve determinada, precisament, per raons intrínseques al model del qual es parla en el reportatge. I això també ens ha de fer reflexionar. En el mateix reportatge quedava clar que el model dels Mossos era contraposat al de la Policia Nacional espanyola i el “Todo por la patria”. I és aquest segon model el que ha facilitat que la cúpula dels Mossos estigui asseguda injustament al banc dels acusats i amb les seves funcions suspeses. És obvi, a més, que no veurem un reportatge a les teles espanyoles que exposi les ombres del model de la policia espanyola que explicarien per què la policia catalana s’ha intentat desprestigiar i ha quedat escapçada.