Els funerals d’Ana Rosa
Des de fa uns quants dies, Ana Rosa Quintana està posant èmfasi en la recerca de testimonis que no s’hagin pogut acomiadar dels seus familiars morts en dies de confinament. Contacta amb ells a través de videotrucades i els demana que expliquin la seva experiència. Dimarts parlava amb una dona que s’havia passat catorze dies intentant localitzar el cos del seu pare després que s’hagués mort en un hospital de Madrid. La dona explicava a Ana Rosa el seu periple de trucades i gestions fins que va aconseguir localitzar el cadàver. La presentadora li demanava detalls sobre el fet de no haver-se pogut acomiadar d’ell com calia i la senyora ho explicava amb molt dolor. La dona li va demanar permís a Ana Rosa per ensenyar una fotografia del seu pare: va acostar un marc de fotos amb el retrat de l’home a la càmera de l’ordinador perquè la veiéssim els espectadors. La dona es va posar a plorar i repetia insistentment el nom i els dos cognoms del seu pare. Fins i tot es dirigia directament al seu progenitor dient-li que l’estimava molt i tornava a repetir el nom i cognoms del pare, argumentant que allò era un homenatge que feia extensiu a la resta de famílies que havien passat pel mateix tràngol.
Minuts més tard, Ana Rosa Quintana connectava amb un altre testimoni que tampoc s’havia pogut acomiadar dels seus pares. El programa li havia demanat unes quantes fotografies del matrimoni, i anaven posant l’estampa familiar en pantalla mentre l’home explicava que els havia volgut retre un homenatge. El programa es feia ressò del contingut parcial d’una carta que aquell home havia escrit als seus pares. Aquell senyor confessava que la difusió pública d’aquella missiva representava la manera de dir-los adeu.
A part del sensacionalisme i l’explotació mediàtica del dolor i la mort, que no és cap novetat a El programa de Ana Rosa, cridava l’atenció l’efecte catàrtic que tenia per a aquests testimonis la possibilitat d’utilitzar la televisió gairebé com qui se situa darrere el faristol en un funeral. És més, la televisió fins i tot els permetia dirigir-se directament a les persones mortes i, per tant, permetia el comiat que els protocols sanitaris havien impedit. El funeral que la pandèmia ha impossibilitat, l'ha suplert la televisió. La pantalla com a mecanisme per compartir el dolor i retre un tribut als difunts. Si bé el canal és totalment diferent, l’acte, en essència, és el mateix: la necessitat de plorar i que l’audiència reconegui el teu dolor i se’l faci propi. Les pantalles s’han convertit en molts casos en l’únic sistema per mantenir els vincles afectius amb les persones que estimem. Per tant, molts testimonis han trobat en la televisió la plataforma on manifestar el seu dol, fer-lo oficial, alliberar les seves emocions i, fins i tot, connectar amb el més enllà per parlar directament amb els seus morts i acomiadar-se’n com necessitaven.
