El futbol és el menys important

PeriodistaEl 21 de setembre del 1970 l’ABC va començar a emetre ‘Monday Night Football’. Es convertiria, de seguida, en un dels programes de més èxit de la cadena. Se centrava en l’actualitat de la NFL, la lliga de futbol americà, però d’una manera molt singular. El programa s’emetia cada dilluns al vespre i garantia a l’audiència tenir tema de conversa els posteriors dies laborables. En l’emissió inaugural van retransmetre un partit entre els New York Jets i els Cleveland Browns. Al capdavant de la narració hi havia tres responsables: Frank Clifford, que era el que explicava les jugades en el sentit més estricte; Don Meredith, que les comentava posant-hi humor, i Howard Cosell, que feia el paper d’agitador. La parella Meredith-Cosell va revolucionar el concepte de les retransmissions esportives. Es van convertir en una parella més pròpia d’una 'sit-com' o d’un espai d’esquetxos humorístics. Discutien amb vehemència exagerada sobre jugades, feien broma sobre el físic d’alguns esportistes, la seva capacitat intel·lectual o el seu talent, i fins i es ficaven l’un amb l’altre. Es tractava d’organitzar un espectacle molt potent en una època en què l’esport es va començar a convertir en un gran negoci. Calia treure el màxim rèdit possible a la nova gallina dels ous d’or. La filosofia d’aquell programa partia d’un lema essencial: “Tant se val el futbol perquè la gent que el vol veure el mirarà igualment”. Havien de captar, per tant, els aficionats ocasionals i el públic femení.

‘Monday Night Football’ es va convertir en un programa on podia passar qualsevol cosa. El factor inesperat, allò insòlit, era part del seu èxit. Les bajanades masclistes, també. Era l’època en què es va començar a fomentar que els famosos d’altres àmbits anessin a veure els grans partits, així que aprofitaven per entrevistar-los a tots en directe. Acabaven parlant amb les estrelles de les sèries més populars, els cantants de moda i fins i tot amb el president dels Estats Units. També van explotar el recurs d’explicar històries personals dels esportistes per humanitzar els jugadors i fer-los pròxims a l’audiència. De cara als espectadors era un programa molt boig, amb molt de ritme, però es tractava d’una maquinària televisiva perfectament engreixada que sabia com havia d’alimentar l’espectacle per generar-ne de nou. Van potenciar el fenomen fan amb els jugadors, però els mateixos narradors es van convertir en 'celebrities' i eren entrevistats arreu. ‘Monday Night Football’ es va convertir en un dels programes més vistos dels Estats Units i va demostrar que el futbol americà podia ser tan divertit com qualsevol sèrie del 'prime time' o un programa d’humor.

Poc s’imaginaven que creaven un monstre que tindria influència arreu del món i quaranta anys més tard: l’esport com a excusa, al servei de l’espectacle, on els protagonistes acaben sent els narradors.