L’herència més devastadora
Netflix acaba d’estrenar Padre, soldado, hijo, un documental produït pel New York Times amb un plantejament molt singular. Les realitzadores Leslye Davis i Catrin Einhorn van gravar, durant un període de deu anys, del 2009 al 2019, la família d’un militar nord-americà destacat a l’Afganistan. Igual que la pel·lícula Boyhood recreava l’evolució d’una família al llarg d’una dècada observant com els intèrprets envellien de veritat, el documental fa el mateix però la trama està al servei de la realitat. L’argument no el decideix el guió sinó la vida. I això és el que li dona un impacte extra. Perquè la família escollida sembla gairebé predestinada a protagonitzar una història televisiva. Les realitzadores han tingut sort, la família del militar Brian Eisch no tanta. És com si les realitzadores haguessin sigut unes visionàries a l’hora d’escollir-lo com a protagonista, intuint que la seva condició proporcionaria un material valuós. A nivell periodístic el resultat és impecable: la distància tranquil·la que adquireixen les directores respecte als fets, l'objectivitat que mantenen davant allò que observen i, sobretot, la invisibilitat de les càmeres en la quotidianitat familiar és admirable.
El soldat Brian Eisch té la custòdia dels seus dos fills, que a l’inici del documental tenen set i dotze anys, però està combatent a l’Afganistan. Padre, soldado, hijo comença amb el retrat de l’heroi perfecte, el patriota obsessionat en la defensa del seu país, que prioritza la missió bèl·lica a la familiar, orgullós de transmetre aquests valors als seus fills. La càmera observa amb fredor el context emocional que genera aquest pes de la responsabilitat militar. La família viu instal·lada en un relat ideològic i patriòtic constant que se’ns mostra a través de molts detalls: la roba, la decoració de la casa, les activitats lúdiques... L’aura del salvador de la pàtria subjuga els fills, que viuen sota la permanent i subtil tirania de no decebre mai el seu pare-heroi. Però el context de perfecció no trigarà a esquerdar-se i es produiran uns quants girs argumentals inesperats i tràgics.
La virtut de la feina de Leslye Davis i Catrin Einhorn és que no només han sabut dur a terme amb encert l’experiment de seguir una família durant una dècada, sinó que n’han triat una que connecta amb aspectes culturals, socials i polítics del país. Per tant, ens parla de persones però també de com aquest entorn més global se'ns fica a casa.
Padre, soldado, hijo no només mostra els traumes de la guerra i les conseqüències de la ideologia militar. És una reflexió molt contundent sobre la masculinitat tradicional i els efectes tòxics i devastadors que té sobre diverses generacions. Parla també de l’evolució de la nostra existència i els elements inconscients que la condicionen. I l’evidència que, a part de l’atzar, hi ha un joc de tensions invisibles que determinen el nostre destí. El documental mostra com ens anem transformant amb el pas dels anys i com l’entorn, els peatges emocionals, les pors i allò que no som capaços d’expressar construiran el nostre futur.
