La insubstancialitat en temps de coronavirus
Fa tres setmanes que Jordi Évole ha modificat el rumb del seu programa Lo de Évole sobre les presons per centrar-se en un contingut vinculat al coronavirus. Com que les circumstàncies per treballar són més complexes, valia la pena deixar passar unes setmanes per si Lo de Évole creixia i evolucionava perquè el programa adquirís consistència. Ara per ara, el més rellevant i bonic del programa són les costures que enllacen les entrevistes. Les transicions entre conversa i conversa jugant amb el llenguatge de les xarxes socials, intentant transmetre aquest estat de connexió digital permanent, fent referència a l’enorme pòsit de vídeos virals, missatges i imatges captades arreu del món, potenciant aquest efecte de globalitat, d’afectació planetària. No es pot negar tampoc l’esforç de producció i el mèrit periodístic d’haver aconseguit entrevistes amb el papa Francesc o amb Rosalía, referents mundials -cadascú en el seu sector-. Una altra cosa és que el resultat de les converses acabi sent del tot insubstancial.
Ens trobem confinats en un estat d’alarma sense precedents, el govern s’ha carregat les competències autonòmiques i als ciutadans ens han desproveït de drets fonamentals com el de treballar, el de l’educació, el de llibertat de moviment, de reunió, de manifestació i tants d’altres. La societat, espantada i obedient, ho ha acceptat admirablement per preservar la salut i, en molts casos, la vida. Ens hem vist precipitats a una greu i inesperada crisi econòmica que s’ha carregat desenes de milers de llocs de treball i ha situat gran part de la població en una situació d’incertesa i inestabilitat personal i professional. Milers de famílies no saben com pagaran el lloguer, la hipoteca, els crèdits dels seus negocis i les seves despeses habituals. L’actitud del govern és bastant tèbia a l’hora de concretar solucions i en molts casos la gestió ha estat dubtosa. Les notícies parlen de futurs controls dels moviments de les persones a través del telèfon mòbil. El món de la cultura se’n va a la merda mentre els artistes dipositen gratuïtament les seves creacions a les xarxes. I al periodista que va saber estructurar a nivell popular un discurs crític al voltant de l’anterior crisi econòmica, que va posar a mans de l’audiència les preguntes que calia fer-se i les respostes necessàries, ara el tenim fent entrevistes bufones sense cap mena de transcendència periodística, amb un discurs emocional i tou sobre tot allò que l’emociona i li sembla entranyable de la gent, i passant-se a l’actitud del “¿Qué tal, tío?”, “¿Qué pasa, tío?”, fent preguntes de psicologia barata i canviant-se la jaqueta del xandall per crear la sensació del pas del temps. És descoratjador. En situacions tan crítiques a nivell social i econòmic, optar per aquesta bonhomia estovada acaba resultant fins i tot sospitós. És hora de proporcionar continguts crítics i útils, entrevistes que vagin al moll de l’os i actitud periodística més incisiva per fer pensar l’espectador i no pas de consolar l’audiència amb contes a la vora del foc sobre el coronavirus que no porten enlloc.
