La Loteria fa l’ullet als catalans
Ja ha passat un any i tornem a tenir la carrinclonada de l’anunci de la Loteria de Nadal a les nostres pantalles. En aquesta ocasió, el director del curtmetratge és Alejandro Amenábar. A internet podeu veure la pel·lícula sencera de dinou minuts, mentre que a la tele se n’emetrà la versió publicitària de tres i mig.
L’espot, titulat Danielle, manté una estètica i un romanticisme que connecta poderosament amb la pel·lícula La La Land, un dels èxits cinematogràfics de l’any. Converteix Madrid en una city of stars on aterra una bonica extraterrestre. Una noia que sembla que l’han enviat a la Terra perquè assimili emocions i somnis dels seus habitants i les comuniqui al seu planeta d’origen. L’enorme bombo daurat d’altres anys és ara una bombolla virtual amb forma d’ovni. La jove es passeja pels freds carrers de Madrid desabrigada i sense obrir la boca, com una ànima en pena, fins que la conducta imitativa la porta a fer cua en una administració de loteria. Allà coneix un noi, en Daniel, que l’ajudarà a comprar un dècim pensant-se que és estrangera i, de mica en mica, la introduirà en els costums i les tradicions espanyoles. És ell qui bateja sense voler la nova amiga com a Danielle perquè quan es presenten ella repeteix el nom que acaba de sentir.
La singularitat de l’anunci, que deu fer mesos que està rodat, és que en la versió llarga hi ha tres picades d’ullet als catalans. En el minut cinc, aproximadament, ell li explica que quan toca la Loteria de Nadal la gent “s’abraça i brinda amb cava”. S’especifica clarament la denominació d’origen, un gest subtil que renega de qualsevol boicot. En una altra ocasió, en Daniel i el seu company de pis, quan s’acomiaden sortint de l’estació de metro, ho fan amb un “Adeu!”, que dona a entendre la seva procedència. I, finalment, al seu pis hi tenen un tió, d’aquells amb barretina i la cara pintada, com a decoració de Nadal.
El fet que s’hi introdueixin amb tanta normalitat elements catalans no deixa de ser sorprenent, quan el més habitual en les produccions audiovisuals estatals és eliminar qualsevol detall identitari. ¿És un missatge subliminar de germanor, pau i harmonia com a treva per les dates nadalenques? ¿És un discret recordatori que Catalunya encara és Espanya? ¿Una manera de dir als catalans que no només “no ens roben” sinó que fins i tot ens toca la Loteria? ¿Un acte de valentia dels publicitaris, que no temen que la catalanofòbia imperant els boicotegi? ¿Una tàctica publicitària perquè es parli de l’anunci i generar polèmica? ¿És una estratègia de màrqueting perquè els catalans continuïn comprant Loteria de Nadal i en temps de conflicte no es passin massivament a la Grossa?
En tot cas, no és estranya la curiosa connexió emocional que s’estableix a l’anunci entre l’extraterrestre i els catalans: la majoria, també ens sentim d’un altre planeta.
