La marca Espanya com a excusa

La 1 està emetent els dilluns en prime timeTypical Spanish, un concurs presentat per Frank Blanco en què s’enfronten dos equips de famosos. La dinàmica és senzilla: hi ha un seguit de proves que els participants han de resoldre de manera col·lectiva. Han d’encertar preguntes sobre l’àmbit de la televisió aprofitant els enormes arxius d’imatges de la cadena pública. També han de construir paraules palpant la forma de les lletres, o endevinar cançons, entre altres reptes. La majoria dels participants provenen del món de la comèdia, tot i que s’hi sumen personatges populars de diferents àmbits que tinguin ganes d’exhibir cert tarannà animat: des de Santiago Segura a Ágatha Ruiz de la Prada. El programa no dona gaire importància a l’esperit competitiu sinó que més aviat el concurs és l’excusa per organitzar un sarau en què els concursants canten, ballen i tenen un comportament una mica eixelebrat per estimular la diversió. Tal com passa en el Bloqueados por el muro de la mateixa cadena i que ja comentàvem fa uns dies, és evident que la direcció del programa demana als seus participants que exagerin la seva conducta, que siguin graciosos, que cridin i que es mostrin excessivament enjogassats per transmetre un clima d’enorme diversió a l’audiència. La conseqüència d’aquesta estratègia és que molts dels concursants, alguns amb el desig d’adquirir un excés de protagonisme, tenen un comportament histriònic i s’acaben fent els rucs per simular dificultat en unes proves que tenen un nivell molt elemental. En la competició per endevinar lletres a través del tacte i ordenar-les, fingeixen que no reconeixen ni la O, fan veure que els cauen de les mans, no les troben o altres teatrets de resultats lamentables.

És com si el programa intentés recrear l’ambient d’aquell antic concurs d’Antena 3, el Furor –amb Alonso Caparrós al capdavant–, on el nivell de descontrol dels participants era absolut. En aquest concurs de TVE també han de cantar, ballar, fer-se bromes els uns als altres i increpar-se. Potser d’aquí ve el nom de Typical Spanish, que intenta vendre un determinat tarannà caòtic i humorístic.

Però enmig d’aquest panorama que pretén reproduir qüestions autòctones hem de destacar el fet que algunes de les proves requereixen el suport d’unes hostesses a qui toca fer l’estaquirot, palplantades al costat dels concursants, només per recollir quatre lletres al final. Mentre els participants juguen fent el brètol, elles esperen rígides al costat, fins que s’acaba la prova. És preocupant que en una televisió pública el rol de l’hostessa es mantingui igual que fa quaranta anys en comptes d’abolir aquesta figura, que, en les dinàmiques televisives actuals, és perfectament substituïble per altres mètodes menys caducs i masclistes i igual d’eficients.