Les martingales de 'MasterChef'

Un dels programes de més èxit a TVE és el concurs de cuina MasterChef. L’edició de dilluns va provocar rebombori a les xarxes socials per l’actitud rebel d’una de les concursants i, sobretot, pel plat que va presentar al jurat: una perdiu morta que va emplatar sencera, sense desplomar, netejar ni cuinar, guarnida amb uns quants tomàquets sobre l’ala. L’estratègia televisiva, però, va acabar semblant un recurs per distreure l’audiència d’un escàndol pitjor: inclusions publicitàries descarades que no s’ajusten a la llei de finançament a la qual s’ha de cenyir l’ens públic. Els concursants de MasterChef van haver de cuinar per als actors i fans de la sèrie La casa de papel, que distribueix Netflix i emet Antena 3. En la sortida a l’exterior que fan els concursants en cada edició es van muntar les dues cuines davant d’una pantalla gegant amb el cartell de la sèrie i la N de Netflix. També es va organitzar l’àpat en una ambientació que incloïa els decorats de la sèrie. I aquesta acció publicitària no s’ajusta a la lògica empresarial del patrocini ni té res a veure amb els continguts gastronòmics del programa.

No és la primera vegada que passa i val la pena analitzar la manera de procedir d’aquest programa. MasterChef, en qualsevol de les seves versions, està produït per Shine, la productora que més ingressa de la televisió pública perquè assumeix la majoria de projectes externs de la cadena. A part d’aquest programa s’encarrega, per exemple, de Maestros de la costura, Prodigios, Cena con mamá, Hacer de comer i està preparant Typical spanish. En els seus programes és molt habitual el product placement, fins i tot amb un excés de marques. Supermercats, electrodomèstics, productes alimentaris i cursos i tallers de cuina vinculats als professionals que treballen en el programa.

Però, a més, en els rodatges exteriors el programa sol desenvolupar el concurs en espais vinculats a patronats de turisme, paradors nacionals, hotels d’una gran cadena o produccions audiovisuals i teatrals que serveixen de context ambiental. Aquestes accions inclouen entrevistes a persones responsables d’aquestes activitats i en les quals es parla de les virtuts dels seus espais o productes. En altres ocasions, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) ha sancionat la productora amb multes de més d’un milió d’euros perquè és un tipus de publicitat encoberta i que s’excedeix dels límits que permet la televisió pública. Si bé ja s’han produït alguns litigis per la manca de transparència de la gestió de la publicitat en aquests programes, el cert és que la repetició del delicte ens fa sospitar alguna cosa més greu: la productora ingressa tal quantitat de diners per aquestes extralimitacions publicitàries, que li surt més a compte pagar la multa que deixar de fer-ho.

Més enllà de l’escàndol econòmic i de l’opacitat a l’hora d’administrar les produccions de la televisió pública, s’està distorsionant el concepte de televisió pública, que deixa de ser percebuda pels espectadors com un servei públic per convertir-la en un negoci per al benefici d’uns quants.