La millor lluita contra Trump
Fa quatre setmanes que s’ha estrenat la quarta temporada de The good fight a Movistar+. I a mesura que la sèrie avança, confirma que cada vegada és més important veure-la, especialment si agrada sentir el batec de l’actualitat també en les tramés de ficció. The good fight és d’aquelles seqüeles que superen la sèrie original. No hi fa res si no heu vist The good wife abans. No cal. Ara no és el moment de recuperar cent-seixanta episodis que no us connectaran d’una manera tan directa amb el món real. En canvi, The good fight és molt més que una sèrie d’advocats amb trames autoconclusives. És una delicatessen política que permet reflexionar sobre el present que estem vivint a nivell global: un món caòtic amenaçat per moviments feixistes, estratègies polítiques sense escrúpols, clavegueres de l’estat, joc brut tecnològic i fake news. Si la primera temporada arrencava amb la protagonista consternada veient per televisió com Donald Trump assumia el càrrec a la Casa Blanca pocs dies després que això passés de veritat, amb les noves temporades s’ha anat mostrant la degeneració que ha provocat aquest president a tots els nivells: econòmic, social, polític i judicial. Ha ensenyat com, de mica en mica, tota la porqueria infecta que ha remogut Trump es va acostant perillosament als protagonistes. Si en temporades anteriors els protagonistes Lockhart i Boseman contemplaven melancòlics el paisatge nocturn de Chicago pensant que sempre els quedaria la llei, en aquesta quarta temporada comencen a dubtar-ho. El bufet d’advocats ha sigut absorbit pels amos d’una gran franquícia jurídica que han ocupat la planta superior, on els socis principals només poden accedir a través d’una escala de cargol. Aquest pis de dalt serà una mena de Gran Germà simbòlic que controlarà de manera omnipotent els moviments de tots els personatges. Es mantenen els girs narratius perfectes i, tot sigui dit, algunes resolucions miraculoses de les trames més secundàries, però com a espectadors ens porten a reflexionar sobre la pèrdua de drets i llibertats i la destrucció progressiva de la democràcia. Més enllà de les històries que arrossegaran els principals protagonistes, la sèrie continuarà movent de manera magistral els conflictes a nivell del personal del despatx, provocant debats interessantíssims sobre els privilegis racials dins d’unes oficines on la majoria de treballadors són afroamericans. The good fight és vibrant. Cada trama és deglutida de manera voraç per una altra trama, mentre els personatges fluctuen per diferents estats emocionals: de la frustració a l’esperit combatiu. Del desànim a la indignació. De la depressió a l’acció. Del passotisme al compromís. I sense oblidar un sentit de l’humor finíssim, una astúcia entremaliada, els títols de crèdit explosius i fascinants, els jocs televisius que caracteritzen la sèrie i els petits capricis narratius, com el somni inicial de la quarta temporada en què la sèrie viatja a uns Estats Units on Hillary Clinton ha guanyat les eleccions en comptes de Trump. The good fight és la lluita televisiva més apassionant i aferrissada per analitzar i combatre el temps que ens està tocant viure.
