La mística d’això de l’Évole
Diumenge, Jordi Évole tornava a La Sexta amb el seu nou format. Ell mateix s’ha encarregat, a través de les promocions, de fer-se la crítica preventiva i advertir que seria igual que el Salvados. De moment, però, no ha sigut així. Si fos un Salvados, estaríem parlant d’un dels Salvados més insubstancials de la història del programa. Évole va acomiadar-se de l’anterior etapa fent-se un autohomenatge al seu barri i ensenyant com el papa Francesc li suggeria que no deixés de ser mai honest. La nova etapa a Lo de Évole manté la línia editorial de mirar-se el melic. Comença amb el periodista arribant a casa dels seus pares i explicant-los els propòsits del nou projecte. Després fa el mateix amb Gemma Nierga. Évole té tendència a hipertrofiar el relat personal i està caient en uns nivells d’egocentrisme ridículs. El primer Lo de Évole no era altra cosa que crear una mística al voltant del seu propi projecte. En comptes d’anar al gra i deixar que sigui l’espectador qui entengui la finalitat del format, construeix un programa sencer per justificar-se a ell mateix i alimenta un clima de grandiloqüència televisiva del qual sembla que començarem a fruir a partir de la setmana que ve. Évole fins i tot renuncia a l’emissió i contingut periodístic de l’entrevista gravada a Junqueras per prioritzar l’acte d’onanisme.
Diumenge, Évole es va limitar a inflar una veneració al voltant de les entrevistes de Jesús Quintero, convertint en televisió de culte un format del qual també caldria recordar el sensacionalisme que tractava els interns com fauna humana, fent espectacle del lumpen. Fabricar aquesta adoració al voltant de Quintero no té altra finalitat que la d’atribuir-se a ell mateix aquesta intel·lectualització televisiva en el pretès acte d’homenatge.
Évole es va erigir com a protagonista que necessita fer una mena de teràpia preparatòria per afrontar un nou projecte televisiu, convertint el repte voluntari en una mena de melodrama individual. El programa retrata el seu periple individual a la recerca de Jesús Quintero. Quan el troba, el tracta de “macho” i “tío”, interpretant el rol de periodista canalla i devot. L’única reflexió periodística que s’intenta sostenir en el primer episodi és plantejar per què fa vint-i-cinc anys era més fàcil que ara entrevistar els interns de les presons, però la tesi és molt prima. Més enllà del “No corren buenos tiempos” de Belloch, no hi ha cap reflexió de caràcter sociològic ni mediàtic que permeti aprofundir en aquest fet. Alguna cosa hi deu tenir a veure l’explosió de la teleporqueria, l’ús televisiu de les persones més desafavorides per fer-ne espectacle, els judicis mediàtics paral·lels en magazins matinals i nocturns i la deixalla que podria haver convertit les presons en platós de televisió al servei del morbo i del conflicte per satisfer l’audiència. Una cosa és la transparència mediàtica del sistema penitenciari, i una altra, de molt diferent, la casuística individual. El fet que polítics i empresaris hagin coincidit en els principals centres de reclusos del país ha fet que les presons hagin tornat a la consciència pública. Esperem que, en futurs episodis, Évole ho sàpiga utilitzar en benefici del periodisme i la societat i no del seu ego.
