Nens prodigi, nenes derrotades
Aquest cap de setmana es va acabar el 'talent show' de TVE ‘Prodigios’. En una etapa televisiva en què abunden aquest tipus de concursos, el de la televisió pública ha marcat les diferències perquè ha sabut posar èmfasi en un altre tipus de valors, segurament més necessaris. Si fins ara els 'talent shows' de criatures es basaven en premiar nens que tenen un suposat do natural per cantar èxits comercials i populars de manera autodidacta, ‘Prodigios’ se centra en nens que, des de fa temps, estan rebent una formació acadèmica. El programa té tres modalitats: instrument, dansa clàssica i cant líric. Els participants són nois i noies que saben el que és repetir, repetir, repetir i repetir per millorar. Treballen l’assoliment de la perfecció segons uns codis d’aprenentatge permanent, depuren el domini de la tècnica i no busquen la fama sinó el virtuosisme d’una art. No és la televisió qui els proporciona els coneixements sinó que és en el programa on van a mostrar tot el que han après anteriorment. Hi ha un jurat integrat per artistes reconeguts en cadascuna de les disciplines: Nacho Duato, Ainhoa Arteta i Andrés Salado. El premi, per a un sol guanyador, és una beca en un centre de prestigi per continuar la seva formació. En aquest sentit, el 'talent show' és positiu i propi d’una televisió pública, ja que posa en valor la formació, l’esforç i la constància per excel·lir.
El pitjor del programa és la presentació d’un Boris Izaguirre que divaga, una mala gestió televisiva del 'backstage' que no saben com resoldre i unes innecessàries participacions d’artistes convidats. També és terrible el vestuari de les nenes, a qui vesteixen amb roba de lluentons com si fossin cantants d’orquestra de festa de major i el llenguatge que utilitza el jurat per referir-se a les criatures quan actuen: “Mi amor”, “Cariño”, “Cielo”, “Me lo comería”, “Es un ángel”, “Me lo llevaría conmigo”. Es tan embafador com carrincló i, en algunes ocasions, aquest desig d’apropiar-se dels nens acaba resultant fins i tot inquietant.
En el darrer programa s’escollia el guanyador de cada disciplina i, finalment, el prodigi únic que s’emportava la beca. Suposo que casualment, cada disciplina tenia com a finalistes una nena i un nen. Per tant, hi havia sis candidats: tres nenes i tres nens. Van passar a la final els tres nens. Ells, guanyadors. Elles, les eternes esforçades, conformades amb el segon lloc. Ells, a l’escenari, creixen. Elles, es fan petites. El virtuosisme en ells desperta fascinació. En elles, genera esperit crític. La mirada sobre elles, la manera de jutjar-les, la de fer evidents les seves imperfeccions sembla més escrutadora. Van quedar les tres nenes a l’escenari, agafades entre elles i amb cara de pena, mentre s’enduien els nois a preparar la darrera actuació. Desconec si per virtuosisme havia de ser així, però el missatge que van donar a les nenes i a l’audiència va ser tràgic.
