La nit dels assassins en potència
Dimarts a la nit TV3 va emetre el que va batejar com l’últim capítol de Crims, el programa de crònica negra que ha repassat grans casos policials al nostre país. En realitat era un refregit de les diferents històries de foscor –com li agrada dir al seu director, Carles Porta–, amb la incorporació de material extra dels experts entrevistats: policies, advocats, forenses i periodistes. L’episodi final el van titular Per què matem? per oferir una reflexió sobre la naturalesa dels assassins. El fet que el verb fos en primera persona del plural, incloent-nos a tots els espectadors en l’execució d’un possible crim, com si fos alguna cosa inherent a la nostra condició humana, era un component de morbositat que potser no calia. En diverses ocasions al llarg del muntatge s’insistia en la normalitat dels assassins i s'afirmava que “qualsevol de nosaltres en un moment determinat i en circumstàncies concretes pot cometre un homicidi i fins i tot un assassinat”. Segurament caldria aprofundir en els matisos que comporta aquesta sentència, però, tenint en compte que es feia en un context d’una correlació de crims premeditats, sovint executats en sèrie i amb uns protagonistes amb trajectòries i motivacions inquietants, es feia una mica incòmode d’assumir que d’una manera tan insistent busquessin paral·lelismes entre aquells assassins i nosaltres com a espectadors.
L’emissió d’aquest darrer capítol és comprensible tenint en compte les complexitats televisives existents per generar continguts en plena crisi del coronavirus. Com que Crims ha tingut tan bona acceptació, era lògic que a nivell de programació s’utilitzés aquest comodí. Amb tot, aquest muntatge de fragments de declaracions d’experts acabava sent un fil conductor una mica dispers, més efectista que aclaridor. Especialment l’anàlisi amb perspectiva de gènere que es feia a base de recomposició de declaracions resultava molt escàs, fràgil i superficial tenint en compte que la violència contra les dones ha tingut un pes tan important en aquesta temporada de Crims.
I és que, si bé la qualitat del format és indubtable, l’acumulació de capítols i truculència ha arribat a saturar, especialment tenint en compte l’elevadíssim percentatge de dones assassinades en el total d’episodis, que ha sigut dur d’assumir. Crims ha posat de manifest també de quina manera el relat audiovisual ha normalitzat la violència contra les dones, convertides gairebé en víctimes lògiques de qualsevol assassinat. Ja s’entén que, buscant l’impacte narratiu, el programa pretengués insistir en el fet que qualsevol de nosaltres pot ser un assassí en potència. Ara bé, veient Crims, des del punt de vista d’una dona el que hem donat per segur és que és molt més fàcil que siguem una víctima.