Per molts anys, 'Sense ficció'!
Dimecres a la nit –i no dimarts, que és el dia que li correspon– el 'Sense ficció' de TV3 celebrava el seu desè aniversari. Ho va fer amb un reportatge que intentava recollir de manera simbòlica tota la varietat d’històries que ens ha portat fins a casa en aquesta dècada. El propòsit obligava, d’entrada, a fer una selecció de documentals. I es fa impossible dirimir si era prou representativa del que ha sigut la trajectòria del 'Sense ficció', un dels millors espais de la televisió pública. El que primer pensaves era que no. Però és que fer honor a deu anys de documentals amb només una hora i mitja és inassolible. Triar és trair. Fos quina fos la selecció, era materialment impossible aconseguir condensar els relats, les emocions, la diversitat de mirades i temes, els llenguatges, els impactes i tot l’univers que hem anat consumint en aquest temps. En alguns moments, però, la manera de televisar l’aniversari va pecar d’excés d’endogàmia, d’emmirallament, en comptes d’aportar una mirada més analítica i distant sobre el gènere i les seves circumstàncies actuals.
Potser hi havia massa idees: en uns casos, actualitzar la informació; en altres, simplement rememorar documentals; a vegades, buscar un fil conductor transversal, i, de tant en tant, reflexionar sobre el gènere en si. Potser un excés d’objectius. El resultat va ser un poti-poti que quedava a mig camí de tot. Per les declaracions d’alguns entrevistats, potser el vessant més interessant hauria sigut centrar l’aniversari a reflexionar sobre el gènere d’una manera més explícita: “Parlo de la utilització de la realitat. No parlo de la veritat. La realitat és el que passa i la veritat és una construcció. La veritat és una versió de la realitat”, deia Lluís Arcarazo. Montse Armengou reivindicava la no neutralitat del punt de vista, per posar de relleu la importància de la mirada.
La llàstima va ser que l’emissió del reportatge de l’aniversari relegués a hores massa tardanes un documental devastador sobre l’ablació de clítoris a l’Àfrica que mereixia, televisivament, un tracte millor.
Amb tot, s’ha de destacar un fenomen curiós que passava mentre veies ‘El mirall d’una dècada’ del 'Sense ficció': gairebé cada fragment de documental que apareixia era un cop d’il·lusió, un bot al cor, perquè et tornaven a la memòria històries potentíssimes que t’havien fascinat: ‘To Kyma. Rescat al mar Egeu’, ‘El món on volíem viure’, ‘Bicicleta, cullera, poma’, ‘La reina de Versalles’, ‘Vestida de negre’, ‘Grizzly Man. L'home del óssos’, ‘Comprar, llençar, comprar’, ‘A la recerca de Sugar Man’, ‘ETA a la ciutat dels sants’, ‘The Cove’, ‘Demà moriré’, ‘Avi, et trauré d’aquí’, ‘La cançó censurada’, ‘El gran silenci’... I aquestes dosis d’emoció a cada imatge són el més simptomàtic del que han sigut aquests deu anys de 'Sense ficció'. Que en puguem continuar gaudint moltes més dècades, perquè és una programació que retrata no només el tipus de televisió pública sinó també la seva audiència.
