La poètica de la meteorologia
El confinament de la població ha afectat la informació del temps de TV3 d’una manera molt peculiar. La secció ha obert les seves portes als col·laboradors espontanis d’arreu del país. Més enllà del rigor de les dades de les estacions meteorològiques oficials i dels mapes habituals, s’han incorporat uns vídeos breus gravats amb el mòbil al llarg del dia en què els ciutadans ensenyen el temps que fa des de la finestra de casa seva. Informen de la temperatura, descriuen el cel, algun fenomen natural puntual i fan alguna aportació personal, fins i tot a vegades amb pretensions artístiques. Normalment no veiem els ciutadans, només sentim la seva veu. Sobretot en els vídeos gravats durant la franja matinal, criatures, adults i avis ens reciten el temps d’una manera molt curiosa. N’hi ha que fins i tot ho han fet amb forma de poesia o de rodolí. Una característica comuna d’aquestes informacions domèstiques de bona voluntat és el to de veu. Potser perquè és d’hora al matí i estan mig adormits, potser per no despertar la família que encara dorm o potser perquè el paisatge desert els posa transcendents, la immensa majoria de locucions són amb una entonació suau, veu baixeta, amb aires nostàlgics o esperit bucòlic. Hi ha persones que fins i tot procuren que el micròfon capti el refilar dels ocells, el mugit d’alguna vaca, el belar d’alguna ovella o ensenyen bestioles que corren a prop: un colom bevent d’un test, un gat fent les primeres inspeccions del territori, un gos passejant per la terrassa....
Més enllà dels graus de temperatura i els núvols que hi ha al cel, la gent té ganes de compartir les vistes de casa seva. Fa servir un argot que no és propi del llenguatge informatiu meteorològic però utilitza les expressions més col·loquials que tots emprem quan parlem del temps: “Avui farà un dia espectacular”, “Avui el cel està molt gris”, “Bon dia des d’Espolla, a l’Alt Empordà. Avui fa un bon sol i un cel molt clar”. “Són les sis i vint des del barri del Clot de Barcelona i fa un dia radiant”. “Passen cinc minuts de les set i el cel està una mica rúfol”. L’experiment, al marge de la intensitat narrativa d’aquests corresponsals improvisats, té una poètica curiosa. L’amateurisme informatiu, la impostura interpretativa, la varietat de les veus i uns racons rurals i urbans tan insòlits han provocat que la situació de confinament col·lectiu es vegi reforçada amb molta singularitat. Són imatges que potencien l’esperit contemplatiu i l’observació d’un món en circumstàncies poc habituals. Acostumats a la fredor dels plans generals sense so de les càmeres del temps de TV3 distribuïdes pel territori, ara ens criden l’atenció aquests nous paisatges, visuals i sonors, que expliquen el despertar d’un país amb una veritat, una senzillesa i una naturalitat que et fa mirar la televisió.
