“No tinguem por de parlar dels morts”
Dimarts a la nit no va ser fàcil afrontar el Sense ficció sobre la catàstrofe de Germanwings d'ara fa cinc anys, quan el copilot del vol 9525 entre Barcelona i Düsseldorf va suïcidar-se estavellant l’aparell als Alps. Costava veure’l perquè s’intuïa el dolor i l’emoció que provocaria veure i escoltar el patiment de les persones que van perdre familiars en aquell desastre inaudit. El títol del documental utilitzava una paraula important: supervivents. Òbviament, en aquella tragèdia no n’hi va haver cap, de supervivent, en el sentit més estricte. Però era un bon plantejament narratiu presentar els familiars com a tals, perquè la dificultat de tirar endavant no és altra cosa sinó això: capacitat de supervivència.
Els supervivents del vol 9525 de Germanwings, de Josep Rovira, David Burillo i Joan Pavon, arrenca d’una manera molt colpidora, reproduint l’inici del vol mentre alguns dels familiars recorden com els van explicar els fets tràgics veient les imatges i escoltant les gravacions de la cabina d’aquell avió. Un rètol ens indicava que eren pocs els familiars que havien volgut recordar l’impacte d’aquest trauma. I és que no deu ser fàcil, sobretot quan has d’expressar el dolor profund davant d’una càmera. El documental entrevista els familiars en els espais de dol i de record de les seves persones estimades. Les seves cases, els racons que dediquen a la seva memòria, els llocs on els han enterrat, el punt dels Alps dedicat al record... És una manera simbòlica de fer present i, a la vegada, de posar de relleu l’absència d’aquelles persones.
El que resultava demolidor, sobretot, eren els moments en què es recuperaven fotografies i imatges de les persones que van morir i se simultaniejaven amb les emocions dels que els recorden. En el cas de la Mar, la nena parla de la seva mare i els instants televisius són tan plens de tendresa com profundament colpidors. La manera dolça i serena com explica els records que té d’ella, combinats amb els vídeos i les fotografies de quan compartien la vida juntes, et trencaven el cor com a espectador. El Sense ficció d’aquest dimarts de ben segur que va generar una despesa de mocadors considerable en l’audiència.
Els supervivents del vol 9525 de Germanwings intenta reflexionar sobre les diferents maneres de viure el dol i assumir la pèrdua. El muntatge, en diferents ocasions, busca contraposar experiències i sentiments precisament per demostrar les múltiples maneres de suportar la mort d’algú que estimes.
“No tinguem por de parlar de la gent que mor. [...] Perquè llavors sí que ens fem mal i la fem desaparèixer”, diu la germana d’una de les víctimes. El Sense ficció afrontava obertament aquest repte.
Segurament, el context social i la situació de confinament que vivim aquests dies no facilitaven l’estat d’ànim més idoni per afrontar aquest documental tan dolorós. Però veure’l també et permetia relativitzar les circumstàncies quotidianes que patim per empatitzar amb sentiments infinitament més profunds i connectar amb la veritable resiliència i capacitat de tirar endavant malgrat tot.
