Què amaga ‘Job interview’?
Dimecres al vespre Cuatro va estrenar Job interview, un nou programa que mostra un procés suposadament real de selecció de personal per a un lloc de feina. Empresaris que necessiten un treballador fan les entrevistes a un seguit de candidats davant de les càmeres i finalment n’escullen un. En la primera edició, les empreses contractants eren el restaurant de Sergi Arola, que buscava un segon de cuina, i l’empresa Aixam de cotxes sense carnet, que necessitava un comercial.
Aquesta noble oportunitat televisiva, però, es converteix en terrible des del primer minut. El decorat del programa, que recrea unes oficines, és tan horrorós i artificial que genera un entorn de falsedat que converteix la situació en inversemblant, fins al punt que sospites que part dels candidats estan falsejats. Hi ha tan mal gust en l’ambientació que les entrevistes del programa als treballadors sembla que es desenvolupin en un lavabo amb ells asseguts a la tassa del vàter.
Les càmeres tenen una ubicació pròpia d’unes càmeres de seguretat, de tal manera que es crea una atmosfera pròpia d’un Gran Germà en què la persona que busca feina es converteix en una mena d’intrús que és espiat des del moment que creua la porta. El procés de selecció del personal confirma aquesta teoria. Els empresaris que fan les entrevistes tenen una actitud de superioritat envers els possibles treballadors que, potenciat pel punt de vista de les càmeres, encara es converteix en un enfocament més mesquí. El treballador és percebut com un paràsit que cal analitzar. La televisió el redueix a un ésser desprotegit, indefens i submís. D’altra banda, algunes de les entrevistes de feina tenen un to condescendent molt poc professional i, sobretot, es fan preguntes que no es considerarien aptes en un bon departament de recursos humans. En alguns casos es demanava als candidats que expliquessin els seus drames personals: en quines circumstàncies havien arribat a Espanya (a un noi del Senegal), qui tenia cura dels fills (a una noia de Nicaragua), qui sostenia la família... Especialment en el cas d’Arola, les cares de circumstàncies i la prepotència d’ell i la seva ajudant envers alguns dels entrevistats feia el procés encara més desagradable: ganyotes, burles i supèrbia. Això deixant de banda el sou que oferia al seu segon.
Però el que cal plantejar-se és què implica que una televisió privada converteixi en espectacle les entrevistes de feina i en distorsioni el desenvolupament. Job interview no fa altra cosa que rebaixar el rol del treballador, menysprear-lo i transmetre uns valors classistes de jerarquia empresarial. Perpetua i normalitza el sistema caduc d’amo-criat exigint un servilisme que resulta incòmode. I tot, camuflat de bondat i altruisme. La televisió no és mai innocent. I en l’entreteniment més fútil s’hi amaguen les connotacions més tòxiques.
