Ens queixem o reivindiquem?
Dimarts el 'Sense ficció' es posava en mode ‘Setmana de la dona’ i presentava un documental titulat ‘De què es queixen les dones?’ on es demostrava amb dades i protagonistes les desigualtats socials i econòmiques que afecten les dones pel fet de ser-ho. És a dir, reflectia l’origen i la lògica de les reivindicacions feministes. El títol grinyolava. Bàsicament perquè reforçava el que sempre s’ha retret al feminisme: el lament com a mètode de propagació. Pel to i el contingut del documental es podia inferir que la paraula va ser triada, precisament, per transmetre un cert col·loquialisme. En el relat s’evidenciava una mena de pedagogia per a principiants, un abecé ben argumentat. I, d’altra banda, un aire desenfadat per no adquirir to de denúncia, que és una situació que passa sovint als mitjans. Es vol parlar de feminisme però hi ha molt por a l'hora d’abordar-lo: s’exigeix un positivisme, un bon to, una cordialitat en la reivindicació que no es demana en altres denúncies socials. Ningú demana que en circumstàncies de desigualtat econòmica, laboral o racial les reivindicacions siguin amables, agradables i fetes des de la bonhomia i sense ànim d’ofendre. Al feminisme, massa sovint en els mitjans, se li demana humor, docilitat i ‘solucions en positiu’. No era estrany, per tant, que el documental fos introduït per una breu ‘stand-up comedy’ amable per oferir una benvinguda conciliadora.
El documental era correcte, convencional i molt pedagògic. Li faltava atreviment, risc, originalitat i aprofundiment. No deixa de ser curiós que posaven, com exemple empresarial, el cas d’Àngels Vallvé, la primera dona que va ser agent de canvi i borsa a Espanya. Al capdavant de l’empresa hi ha (o, més ben dit, hi havia) ella i la seva filla. Cridava l’atenció veure una reunió d’empresa on, a part d’elles dues, la resta d’empleats eren tots homes. No hi havia més dones. Estrany en unes circumstàncies en què es posa en valor la perspectiva de gènere a l’empresa i estrany que el documental no hi incidís. A tall d’anècdota, dos dies després de l’emissió, la notícia apareixia al diari: Vallvé ha cedit el seu lloc a un director extern, un home, per davant de la seva filla. Coses del món de l’empresa, suposo.
L’especial de després amb Laura Rosel al capdavant es va mantenir en la línia del documental, amb la sorpresa afegida que, per parlar de feminisme s’hi incloïen tres homes, cap d’ells especialista en perspectiva de gènere. Hi eren, només, en tant que homes. La participació de Juan Soto Ivars blanquejant el seu perfil masclista semblava un acudit de mal gust. És important que, quan s’aborda el feminisme a la televisió, es prioritzin les (i els) especialistes en perspectiva de gènere per no caure en la ‘tertulianització’ del moviment. Cal més especificitat i aprofundiment per avançar. Amb tot, TV3 té massa tendència a abordar el feminisme i la violència de gènere en dates commemoratives. Estaria bé que la cadena aconseguís incorporar-ho a la quotidianitat mediàtica. Menys especials i més feminisme. I no és una queixa. És una reivindicació.