Rahola i les preguntes infreqüents
Aquest dissabte a la nit Pilar Rahola era rebuda al Preguntes freqüents amb més deferència del que és habitual. No apareixia entre bambolines, per darrere de la presentadora, per asseure’s ràpidament a taula. Aquesta vegada Cristina Puig feia un cert cerimonial per generar suspens. Va creuar tot el decorat per esperar-la al costat de la gran pantalla que fa d’escenari del programa. Rahola va entrar amb el somriure còmplice de qui se sap encara més protagonista que de costum i totes dues van tornar a travessar el plató per asseure’s a taula. Els espectadors vam entendre de seguida que Rahola s’avenia a parlar públicament de les seves converses privades que la Guàrdia Civil ha filtrat il·legalment als mitjans. No era un soliloqui qualsevol de Rahola sinó que a aquella intervenció li donaven caràcter més solemne malgrat que els rètols poca-soltes impresos en pantalla per presentar-la restaven –com és habitual en aquest programa– respecte pel contingut.
Pilar Rahola va deixar anar un monòleg en defensa pròpia. En divuit minuts es va vantar de la seva “potència dialèctica”, de la seva capacitat per trepitjar ulls de poll i ens va alliçonar sobre la cara oculta dels mitjans dient-nos que, al capdavall, “tothom pressiona”.
Va ser decebedor el paper de Cristina Puig, que, més que fer preguntes clau a una de les grans protagonistes de la setmana, es va dedicar a alimentar els laments de Rahola. La col·laboradora té, com a mínim, raó en un fet: se li han vulnerat els drets fonamentals publicant unes converses privades. Però també és obvi que Rahola juga a casa. Si ella acceptava parlar-ne públicament aquella nit, s’esperava per part del programa una actitud més proactiva: si l’afer esquitxa la gestió dels mitjans públics, el cas és d’interès públic. Però Rahola viu instal·lada en la seva filípica i el programa ja s’hi ha acostumat. Puig, més que interrogar, li donava peu a ampliar el seu discurs. “De la teva conversa amb David Madí una de les coses que han provocat més reacció política ha sigut sobre les teves col·laboracions a TV3...”, li apuntava la presentadora amb cautela. I Rahola replicava: “Poquetes! Poquetes, malgrat la fama!” Hauria estat bé preguntar-li quantes vegades a la setmana i durant quant de temps li semblarien les correctes a l’hora d’aparèixer en antena. Perquè el seu plany era una mena de paradoxa en bucle: es queixava de sortir poc en un programa on, aquella nit com a mínim, entre una cosa i una altra, es va passar trenta-nou minuts al plató dient el que li va semblar. Acabat el discurs de Rahola, Puig va donar pas a una altra entrevista. I això sí que va ser sorprenent. Era el gran tema d’actualitat de la setmana i els quatre periodistes que tenien com a convidats de pedra asseguts al plató no van tenir l’oportunitat de fer-li ni una sola pregunta a Rahola. No van poder obrir boca. Sort que el programa es diu Preguntes freqüents. Aviat podran posar un d’aquests rètols poca-soltes que aclareixi que les preguntes, segons com, són menys freqüents perquè l’espectador no es faci gaires il·lusions.