Realitat vs. teoria a TV3

Dimecres al vespre la programació de TV3 demostrava intencionalitat en la confecció de la graella. El Tabús parlava amb quatre persones que patien obesitat. I a continuació el programa de benestar L’ofici de viure aprofundia en la psicologia per aprimar-nos. La nit televisiva prometia.

El monòleg humorístic d’en David Verdaguer a Tabús s’ha acabat convertint en la part més prescindible del programa. En canvi, escoltar l’experiència de la Thaís, en David, la Mar i l’Albert en les entrevistes era commovedor per com expressaven el patiment que havia suposat a les seves vides el sobrepès i el dolor acumulat al llarg dels anys. Explicaven com s’havia originat aquest problema des de la infantesa i com això havia determinat la seva personalitat. Durant molts anys, tots ells havien invertit hores, diners, energies i esforços en mirar de canviar aquella situació i no se n’havien sortit. És més, tots dominaven a la perfecció l’argumentari, els tòpics i les teories científiques que envolten el món de la nutrició. Tots et parlaven del maleït desig de la recompensa immediata, dels sucres, de l’ansietat, de la naturalesa psicològica d’aquell problema, de la diferència entre la gana física i la gana emocional, tenien molta consciència de com el pes s’havia convertit en l’epicentre de les seves vides i havien decidit canviar-ho, tenien perfectament assimilat que no es tracta de fer una dieta sinó de menjar sa i se sabien de memòria múltiples consells apresos en desenes de consultes d’especialistes, lectures de tota mena i esforços titànics portats a les últimes conseqüències.

Quan es va acabar Tabús, L’ofici de viure començava amb un muntatge en què un psicòleg li deia a Gaspar Hernández que “aprimar-se és superfàcil”. Després, quan arrencava el programa el psicòleg, un home prim que assegurava que sempre havia fet exercici per mantenir-se en forma explicava que l’important era llegir llibres per visualitzar la prioritat de la vida sana, que el secret era fer de la salut un hobby i motivar-te pensant que si estaves en forma et podries comprar la roba del Rafa Nadal i que et quedaria “de puta mare”. Un altre insistia que t’havies de dedicar a l’esport que més t’agradés i canviar els hàbits d’alimentació. Aquell discurs tòpic i superficial després del que acabàvem de veure a Tabús era devastador i fins i tot ofensiu. La sensació que totes aquelles teories no eren altra cosa que fum, que les persones obeses de l’anterior programa ja les havien sentit mil vegades i que no els havia servit de res. És més, el programa acabava amb una curiosa classe de ioga “on cremes molt” i en què t’havies de penjar cap per avall d’una corda. Un exercici que semblava molt apte per a les persones obeses que acabàvem de veure a l’anterior programa. Tabús era la realitat i L’ofici de viure la teoria. O, més ben dit, la fantasia. Era inevitable imaginar-te si els protagonistes de Tabús estarien veient L’ofici de viure. Si no van apagar la tele indignats, segur que van riure més amb les grans teories d’aquells experts que amb el monòleg d’en David Verdaguer.