Un reportatge terrible

Diumenge a la nit, el 30 minuts emetia Morir en solitud, un reportatge de producció aliena que neix a partir d’una dada esfereïdora. Al Japó moren, cada any, trenta mil persones soles a casa seva sense que ningú en tingui constància. A la majoria els troben temps després, fins i tot anys. Televisivament, la manera d’abordar aquesta circumstància és brillant. Acompanyen els membres d’una empresa que es dedica a buidar els pisos de les persones que s’han mort en aquestes condicions. No només desinfecten la casa dels efectes de la descomposició del cadàver sinó que seleccionen els objectes personals importants per lliurar-los a familiars i llencen la brossa. El documental és impactant no només pels fets que relaten sinó també perquè hi ha un component cultural, propi de la tradició oriental, que fa que s’abordi amb certa singularitat el fet d’entrar a la casa d’algú que s’ha mort. Per exemple, abans de creuar la porta del pis fan una pregària en silenci, gairebé com si demanessin permís a la persona que ha mort, per entrar a casa seva i remenar-li les pertinences. També fan rituals dins la casa i homenatgen la persona que ha mort. És com si volguessin compensar-li la solitud i acomiadar-la amb la dignitat que no va tenir en el moment de morir. Potser, en el reportatge, sobrava l’instant en què l’empleada protagonista mostra, amb la seva càmera, el forat del vàter per ensenyar que si no va poder tirar la cadena és que potser es trobava malament. No calia veure-ho. La manera crua que té el reportatge de penetrar en la intimitat dels protagonistes absents, els morts, és el que el converteix en esborronador.

Morir en solitud resulta incòmode perquè parla de la mort no a partir de l’absència sinó de la presència. D’allò que queda de les persones quan es moren de manera imprevista. I de com s’esborra fins a fer-les invisible. La mateixa treballadora que neteja els pisos parla de la mort del seu pare i mostra els objectes que té d’ell a casa. Ensenya el seu sofà amb les marques del desgast d’haver-s’hi assegut durant anys i parla amb tendresa de la suor del pare que ha quedat en aquells coixins. El reportatge és bèstia perquè, com que es tracta de morts sobtades, és una mena de profanació de la quotidianitat d’aquestes persones. Tot ho ensenyen tal com ho tenia la persona instants abans de morir, i això només fa que confrontar-nos amb un fet inquietant: l’arribada inesperada de la mort. I com l'entorn del mort queda congelat en aquell precís instant. Morir en solitud reflexiona sobre el drama social de la soledat i com, any rere any, augmenta la xifra de persones que moren soles i que ningú troba a faltar durant dies, mesos o anys. Però sobretot ens encara amb un tabú i, inevitablement, ens fa pensar en la nostra pròpia mort i absència d’una manera que potser no ens havíem plantejat, en el rastre de vida que deixarem en allò més quotidià i com desapareixerà per sempre.