Sense ficció i amb molta angoixa

Un fill que se’n torna a la muntanya on va perdre el pare a plorar i a cridar per desfogar-se. Una germana que torna del Brasil acceptant que l’absència potser serà per sempre. Una mare que quan flaqueja no té un lloc per anar a plorar la seva filla. Un fill que, després de quinze anys, encara busca la mare allà on va. Una germana que, amb el trauma de la desaparició, té por de perdre els seus fills de la mateixa manera. Són alguns dels casos que presentava el Sense ficció de dimarts, Temps d’espera. Segurament una de les edicions més angoixants que hem vist, perquè la intensitat del dolor, la profunditat de la incertesa i la durada de l’absència es fan insuportables. L’impacte del programa radicava, sobretot, en la facilitat amb què el dol i la terrible aflicció dels protagonistes es traslladava als espectadors. És la pitjor de les circumstàncies. Per aquest motiu, el documental atrapava i a la vegada et deixava consternat. Potser el guió de la veu en off de la directora, Montserrat Besses, subratllava massa i d’una manera massa literària allò que l’espectador ja era capaç d’intuir. La simbologia dels rellotges tenia força per ella mateixa. El clímax narratiu arribava amb la trasbalsadora trobada de la noia perduda a Sabadell. Les imatges caòtiques de l’instant, incloent-hi fins i tot el brut de la càmera, amb el moviment dels periodistes corrent per la inquietant via del tren fins a deixar intuir la noia amagada rere uns arbres feia basarda. Un lloc inhòspit, unes circumstàncies estranyes, una situació de desconcert per a tothom i, el pitjor de tot, una adolescent en situació de risc. Era un context d’ansietat i desesperació que la càmera va captar amb un realisme que encara deixava més consternat. Potser el vessant més feixuc del documental era la relació de les associacions de familiars de persones desaparegudes amb les institucions, però, d’altra banda, era la manera de mostrar la càrrega de gestió, lluita i desgast que suposa per a aquestes persones.

Temps d’espera és un documental delicat perquè posa l’objectiu allà on, durant moltíssims anys, ha furgat la televisió més truculenta i sensacionalista. I casos tràgics de gran rellevància han quedat en poder de la teleporqueria, que ha capitalitzat l’horror i s’ha apropiat de les històries a conveniència de les seves agendes mediàtiques. La conseqüència és que el periodisme influent i responsable se n’ha desentès, en massa ocasions, per no veure’s contaminat per la deixalla informativa que feien els altres. Temps d’espera insta a no deixar les desaparicions en mans de la informació sensacionalista i és un exemple clar que aquests casos es poden abordar des del rigor informatiu, el respecte per les víctimes i els seus familiars i contribuint a la xarxa de recerca i suport que necessiten.