Una sèrie impensable fa quinze anys

Movistar+ ha estrenat La línea invisible, una sèrie excel·lent que recrea el naixement d’ETA. Retrata el seu moviment fundacional, sobre quines postures ideològiques del nacionalisme basc van divagar inicialment i quin context social i polític va servir de caldo de cultiu. Tot això, que pot resultar feixuc i complex, es desenvolupa televisivament amb una naturalitat narrativa que atrapa l’espectador. Mariano Barroso, el director de la sèrie, manté un equilibri emocional perfecte del relat. I ho fa gràcies a prioritzar els personatges i no pas construint un discurs moralitzant sobre ells. La distància que agafa dels fets no resta, en cap moment, humanitat als protagonistes. I això, tractant-se d’ETA, és molt delicat. Barroso no ha creat una lluita entre bons i dolents, tampoc una confrontació ideològica entre nacionalismes de diferent naturalesa, ni ha elaborat la caricatura habitual d’assassins i policies. Els protagonistes, Txabi Etxebarrieta (Àlex Monner) i el seu germà José Antonio (Enric Auquer), tenen una complexitat, un pòsit de pulsions, que són d’una gran coherència a l’hora de fer-los evolucionar. L’antagonista, el cap de la Brigada Social de Guipúscoa, el policia Melitón Manzanas (Antonio de la Torre), se’ns mostra des del primer moment com un torturador fred, però també un personatge inquietant en la seva vida personal, capaç de pressionar les monges del col·legi de la seva filla. Els personatges són mostrats en una realitat molt àmplia que va més enllà de les seves accions polítiques. La línea invisible comença a créixer sobretot a partir del tercer capítol, quan la persecució de Txabi Etxebarrieta es fa més concreta. La sèrie adquirirà un clímax important amb la primera víctima d’ETA.

La línea invisible ni justifica en cap moment el terrorisme ni pretén ser un relat covard, asèptic i objectiu. Desconec el rigor històric dels fets però no és, en cap cas, una cronologia enciclopèdica. La qualitat a nivell de guió s’aconsegueix en el seu desig d’entendre tots els personatges i que l’argument es construeixi a partir de la seva lògica emocional i no pas d’una lectura política o moral dels fets. De fet, la sèrie comença amb Txabi Etxebarrieta caminant per la muntanya amb la veu en off de la seva companya de lluita, la Txiki (Anna Castillo), fent que la història sigui, simbòlicament, l’explicació d’un record.

Ara bé, és impensable que La línea invisible es produís i s’emetés fa quinze anys. Amb ETA matant, o amb les ferides molt recents del seu terrorisme, la societat hauria rebutjat una ficció com aquesta. De fet, fins i tot ara la proposta pot resultar imprudent o incòmoda per a segons qui. Perquè el que fa La línea invisible és una cosa que alguns encara consideren molt agosarada o censurable, que és mirar d’entendre el naixement d’ETA no des del simplisme populista, sinó des de la maduresa política i social que retraten un país sencer. I aquesta gran virtut de la sèrie, per a molta gent, encara és un tabú.