Una sèrie plena de dolor
HBO ha estrenat la sèrie I know this much is true (traduïda al castellà com La innegable verdad), doblement protagonitzada per l'actor Mark Ruffalo, que interpreta dos germans bessons, en Thomas i en Dominick. Val la pena veure-la només per gaudir d'aquest recurs televisiu d'unir de manera magistral el mateix actor com si fossin dues persones diferents i, a més, amb un excel·lent nivell interpretatiu. Acabes assumint que són dos actors. Ara bé, la història està carregada de patiment. Un dels germans està diagnosticat d'esquizofrènia i l'altre porta tota la seva vida fent-se càrrec d'ell. S'estimen, però un carrega el turment de l'altre en un entorn familiar profundament hostil i desestructurat. Hi ha molt dolor dipositat en múltiples aspectes: salut mental, un sistema sanitari precari, traumes familiars, secrets enterrats en el passat, morts injustes, estrès posttraumàtic i, sobretot, dificultats comunicatives greus. La sèrie posa èmfasi en aquesta incapacitat per expressar les emocions com a detonant de l'angoixa fins a límits insofribles. A mesura que la sèrie avança i anem descobrint la profunditat de les ferides, s'estableix un joc interessant en el vincle entre els dos germans, com si la identitat de l'un i la de l'altre en molts casos resultés difusa. El director aprofita, sobretot a partir del tercer episodi, el recurs dels reflexos en vidres i miralls o el pla i contraplà dels germans per incidir en aquesta confusió sobre on arriba el jo i el dolor de cadascun d'ells. El que està bé és que qui ens fa patir més no és el germà malalt sinó el que està sa, en Dominick, que és l'autèntic protagonista.
La sèrie fa salts constants al passat, a les etapes de la infantesa i l'època universitària. I a poc a poc anem descobrint situacions antigues que permeten entendre millor el context actual dels personatges. Això serveix per anar construint un crescendo emocional insuportable per l'enorme angoixa que acumula en Dominick, que amb la hiperresponsabilitat de fer les coses bé cada vegada les empitjora més. Com a espectador et converteixes en una mena de testimoni passiu del seu camí cap al desastre.
Ara bé, I know this much is true també provoca dubtes. Al primer episodi intueixes amb tanta facilitat un trauma secret del passat que no acabes d'entendre si te l'han servit amb safata o s'han delatat sense voler. La veritat de què parla el títol és molt òbvia i a la vegada queda instituïda com un misteri. La sèrie és més aviat una pel·lícula molt llarga fragmentada en sis parts, i el que et fa continuar no és la intriga final de cada capítol (que molts cops ni existeix) sinó la compassió pel protagonista, que t'empeny a continuar per saber més d'ell. A mesura que vas veient episodis, cada vegada estàs més ofegat pel drama però no saps cap on va l'argument, i menys quan veus que t'acostes al final i que és impossible resoldre tan de dolor amb el temps que queda.
