Subtítols contra les mascaretes, sisplau

L’obligatorietat de dur mascaretes ha fet que, sobretot en els telenotícies, bona part dels professionals de la televisió i de les persones que apareixen a les notícies ho facin amb la boca tapada i no se’ls pugui sentir amb la mateixa claredat de sempre. En el cas dels reporters, com que tenen un micròfon just al davant, la qualitat del so és encara prou bona per entendre’ls sense dificultats. Però quan es tracta d’enquestes de carrer amb el soroll dels cotxes de fons, persones que tenen dificultats amb l’idioma o circumstàncies que fan que les persones que parlen no estiguin situades a prop del micròfon, per a l’espectador sovint resulta més complicat del que és habitual entendre què diuen. La pandèmia ha fet que fins i tot els que tenim bona orella últimament hàgim de demanar silenci als que tenim al voltant per sentir què diuen els que surten amb mascareta a la televisió. La mascareta enfosqueix el timbre de veu, es torna més greu i el so s’apaga, i obliga a parar l’orella d’una manera molt més activa del que ho fèiem abans. No és culpa de ningú, ho hem d’entendre com un hàndicap de la mascareta i una circumstància que serà transitòria. Si a la vida quotidiana ja tenim la sensació que la mascareta ens dificulta la capacitat d’escoltar-nos els uns als altres, a la televisió això empitjora. No cal dir que per a les persones amb problemes d’audició que s’ajuden amb la lectura de llavis, aquesta situació deu ser encara més molesta.

Un dels casos en què això s’ha fet més evident els últims dies ha sigut amb les imatges del judici dels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils. Pel que hem vist, fins i tot els protagonistes de la sala del judici tenen dificultats per sentir-se entre ells i han acabat cridant-se i discutint-se com si fos un vodevil ridícul dels anys setanta. Per descomptat, la informació d’Anna Teixidor sobre el cas és impecable. Però en els fragments en què ens mostren imatges de les picabaralles entre el jutge Alfonso Guevara i alguns dels advocats de la sala, per exemple, has de parar molt bé l’orella i aturar el que estàs fent per sentir bé el que diuen i els detalls de la disputa. La mala acústica d’aquella sala, la qualitat del so que s’ofereix als mitjans de comunicació i l’ús de mascaretes exigeixen a l’espectador un volum de televisió, una atenció i una necessitat d’afinar l’oïda que no sempre són possibles. És força penós que un judici tan important sigui ofert als mitjans amb una qualitat d’imatge i de so tan deficients, tot i que segurament és molt representatiu del nivell de la justícia en aquest país.

La pandèmia del coronavirus ha obligat tots els ciutadans a fer múltiples canvis i adaptacions. Estaria bé que la televisió tingués presents els entrebancs comunicatius que comporten les mascaretes i fos més generosa amb els espectadors: una mica de subtítols en situacions puntuals farien un visionat més còmode.