La televisió de la tendresa

Dimarts tornava, per fi, el 'Sense ficció', l’espai per al documental que s’ha convertit en imprescindible a TV3, sobretot perquè proporciona una mirada al món diversa, sorprenent i gens rutinària. La temporada la van obrir amb el documental ‘Down n’hi do’, de Mireia Ros, en què es posa la mirada sobre un grup de joves amb síndrome de Down que assumeixen el repte de gravar un curtmetratge amb l’ajuda de la mateixa directora. El punt de partida és perfecte perquè en la narració hi ha un propòsit i un estímul. Hi ha una finalitat final, la resolució d’un repte, que posa a prova els protagonistes. No és un documental que, de manera gratuïta, els fa parlar davant de la càmera per veure com són i què diuen, com si fossin éssers a estudiar. Es crea una metapel·lícula. La pel·lícula del procés de fer una pel·lícula. L’exercici que proposa Mireia Ros als seus protagonistes no és fàcil perquè els demana que construeixin la ficció a partir de la seva pròpia realitat. I això suposa un joc simbòlic que revesteix de certa complexitat. I a partir d’aquí treballa sobre uns hipotètics personatges però, a la vegada, està treballant sobre les seves pròpies circumstàncies: expressen allò que els resulta complicat, les seves tristeses, els seus anhels i desitjos. I no només permet observar-los des de la seva extraordinària espontaneïtat i sentit de l’humor, que es veu sobretot quan interaccionen entre ells, sinó també quan parlen a la càmera, on molts d’ells evidencien un discurs que han après a partir de l’educació que han rebut. I això també resulta reconfortant.

Enfrontar-se com a espectador a ‘Down n’hi do’ no és senzill. Hi ha moments en què costa d’entendre’ls. Demana l’esforç d’interessar-te per unes persones que et són desconegudes. Però el fet que en la narració no hi hagi condescendència ni compassió genera curiositat. Hi ha escenes que provoquen molta tendresa, com per exemple el moment en què Mireia Ros els explica com es construeix un personatge, els parla de les emocions i els demana que posin cara d’odi. I resulta fabulós perquè, tot i la bona voluntat dels aprenents d’actors, cap d’ells és capaç de representar aquest sentiment. N’hi ha un que s’hi acosta amb certa mirada d’enfadat, però l’odi és impossible de veure perquè no l’experimenten.

A partir del moment en què entren en el procés de preparació de la filmació, quan han de decidir fins i tot els plans seqüència, és meravellós descobrir com han après i evolucionat. I el clímax arriba amb l’emissió del curtmetratge, que és divertidíssim. I captes, en la seva pel·lícula, com han aconseguit transformar tot allò que era dins seu en una nova història divertida i positiva. La televisió de la tendresa és aquella que, quan s’acaba, t’adones que l’has estat mirant amb un somriure.