Toni Soler crema la foto de Puigdemont
PeriodistaDimecres al vespre, a l’Està passant, Toni Soler va fer una performance televisiva excel·lent: pura imatge, humor, suspens, denúncia i un rerefons per fer pensar l’espectador. Tenia, com a context d’actualitat, la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que ha dictaminat que cremar fotos del rei no constitueix delicte sinó que forma part de la llibertat d’expressió. Però, d’altra banda, el PP, el PSOE i Ciutadans acabaven de tombar la proposta d’ERC al Congrés per despenalitzar les injúries a la Corona i la crema de banderes.
Toni Soler preguntava irònicament a l’audiència: “Què en traiem de destruir un símbol?” I ho feia amb una fotografia del rei Felip VI a la mà. Va posar damunt la taula un recipient amb flames. La imatge era impactant i provocava certa tensió a l’espectador. Acumulem prou experiència per ser conscients de les greus conseqüències que comportaria cremar la foto del monarca, i més des de TV3. Les flames i el paper eren molt a prop. “Si jo ara cremés la foto del rei m’asseguraria ser trending topic, m’asseguraria portades de diari, m’asseguraria que el tertulià d’ El gato al agua em digués progre... Però, a mi, la provocació fàcil no em motiva”.
I amb cara de trapella acostava la fotografia a les flames i l’apartava de seguida, temptant la sort, fent veure que la imatge del rei podia cremar-se en qualsevol moment. Estava molt bé perquè eren aquells pocs centímetres, entre el paper i la flama, que separen l’escàndol del simple humor televisiu. A continuació va agafar una altra imatge: “I el mateix puc dir d’una foto de Puigdemont o qualsevol altre polític català, tots han de ser igual de respectables...” I mentre es dirigia a càmera feia veure que badava i, sense voler, acabava posant la foto de Puigdemont sobre una flama i s’acabava cremant. Espantat, l’apagava.
Un experiment sensacional que evidencia que el valor dels símbols és relatiu. Si hagués cremat la foto del rei hi hauria hagut un daltabaix mediàtic i polític amb terribles repercussions, sobretot tenint en compte que es feia des de la tele pública de Catalunya i executat per un periodista de renom. En canvi, cremant la foto de Puigdemont, tot ha continuat igual que sempre. Soler va posar de manifest l’absurditat del delicte: una foto impresa i una espelma s’acaben convertint en armes radicals de càrrega ideològica. Evidenciava la finíssima línia entre el delicte i l’humor. I la doble vara de mesurar d’una justícia polititzada i amb tics dictatorials. Però Toni Soler va donar una lliçó magistral sobre la diferència entre la provocació fàcil i l’habilitat per sacsejar consciències. I ens va mostrar, davant dels nostres nassos, com la llibertat d’expressió actualment depèn només del que defensis i fins a quin punt és un dret que s’està convertint en cendres.
