Un trauma col·lectiu
Crítica de teleDiumenge a la nit TV3 emetia 'La guerra inacabada', un altre programa que ressegueix les empremtes deixades per la Guerra Civil localitzant fosses, intentant identificar víctimes i parlant amb alguns dels pocs testimonis que queden.
Inevitablement, el programa feia pensar en el 'Trinxeres' (que van reemetre després). Antoni Tortajada el conduïa amb el seu estil característic: Moleskine en mà, explicatiu davant la càmera, rigorós en la documentació històrica i sensible a l’entorn.
'La guerra inacabada' començava i acabava posant èmfasi en la tasca que el conseller Raül Romeva havia dut a terme amb el Pla de Fosses de la Generalitat. Es posava en imatge el conseller visitant els treballs arqueològics en diverses fosses, també acompanyat del vicepresident Oriol Junqueras. Estava bé remarcar una tasca i una sensibilitat tenint en compte les circumstàncies polítiques actuals i les personals de tots dos polítics. Antoni Tortajada utilitzava una estratègia de contrast per arrencar: ho feia des del cementiri alemany de La Cambe i el cementiri americà de Colleville-sur-Mer, a França, on hi ha enterrades les desenes de milers de víctimes del Desembarcament de Normandia. El periodista mostrava la majestuositat dels cementiris, amb els soldats de tots dos bàndols identificats, per demostrar com altres governs han respectat la dignitat dels seus morts i la memòria històrica.
Passar de la imponència d’aquests cementiris a França a la imatge de les fosses a Catalunya (i per extensió a Espanya), on se’ns explica i se’ns mostra com estan amuntegats els cadàvers de desconeguts, és visualment contundent. La sensació de barbàrie augmenta coneixent les històries d’algunes víctimes. 'La guerra inacabada', per cert, no diferencia entre víctimes d’un bàndol i l'altre: el dolor és transversal.
El programa recorre a la docuficció per trencar la densitat de paraula i potenciar l’efecte dramàtic dels esdeveniments que s’expliquen. Les escenes, però, estan gravades amb un pla zenital elevat, des d’un dron, de tal manera que la ficció es representa des de la llunyania i no devora el relat documental històric. La vista aèria té valor simbòlic: la distància representa la mirada que fem des del present al passat i explicita la prudència d’una hipòtesi dels fets.
Sense cap mena de dubte, els programes de memòria històrica a TV3 són abundants i, sovint, reiteratius. Però té lògica: els fets són els que són i el nyap és flagrant. La televisió és un dels recursos més populars, potents i massius per explicitar el dolor que s’ha provocat a víctimes i familiars, per recriminar l’intent de tapar els desastres d’una guerra i denunciar la desídia i menyspreu del govern espanyol envers la reconstrucció del passat per tancar ferides. Aquesta recurrència televisiva (que sempre arrossega audiència, per cert) és símptoma, també, del trauma col·lectiu i històric que s’arrossega com a país.
