TVE l'hi posa fàcil a Pedro Sánchez
PeriodistaQuan Mariano Rajoy havia de fer entrevistes institucionals preferia anar a Antena 3 o a Telecinco. Pedro Sánchez ha concedit la seva primera entrevista a la televisió pública, un altre gest que vol denotar noves maneres. El més significatiu de l’especial va ser la posada en escena. Van obrir de bat a bat tots els finestrals del saló que dona al jardí. Una mesura simbòlica que denota la intenció d’airejar la Moncloa, el missatge premeditat de comunicar aire fresc, amplitud de mires i transparència. Amb tot, l’espai semblava més l’escenari teatral d’un vodevil refinat que no pas el set d’una entrevista institucional. Fins i tot al jardí s’hi veia una taula de fusta i unes cadires sota uns fanalets com si hi hagués de seure algú en un canvi d’escena. El cel del capvespre, amb tonalitats liloses, rosades i grogues, d’inspiració cinematogràfica pròpia d'‘Allò que el vent s’endugué’, potenciava encara més la sensació de decorat. No van calcular, però, els inconvenients de tant corrent d’aire: a mesura que avançava l’entrevista vèiem passar per la pantalla mosquits seduïts pels focus de la televisió.
L’entrevista la van dur a terme Ana Blanco i Sergio Martín, que van caure en l’etern error de les entrevistes a dues bandes. Per més coordinació que hi hagi, un interfereix en les intencions periodístiques de l’altre. En comptes de centrar-se en el joc dialèctic amb l’entrevistat, han d’estar pendents, també, de no trepitjar el company i entendre-s'hi. És un plantejament que resta eficàcia a l’entrevista. Ara bé, Ana Blanco i Sergio Martín no va semblar que tinguessin gaires problemes d’entesa: l’entrevista estava tan pautada que no van haver de fer altra cosa que seguir el guió i respectar-se el torn de paraula. No hi va haver repreguntes i va ser una conversa molt plana i dòcil. L'hi van posar molt fàcil. Més que una entrevista, va semblar que passessin un qüestionari. Li van preguntar per l’essencial sense incidir en cap aspecte i, encara menys, cap que li resultés incòmode.
Sorprenentment, a les 22.05 h va començar a sonar un timbre que semblava d’un telèfon antic o d'una alarma rudimentària. Impertorbables, ni Blanco, ni Martín, ni el president del govern, van comentar l’anècdota, cosa que va accentuar la incomoditat de la situació i l’encotillament televisiu.
Van acabar preguntant pel Mundial i per l’hàbit de córrer del flamant president. Van mostrar les imatges de Sánchez practicant 'running' per la Moncloa amb una samarreta dels vint-i-cinc anys dels Jocs Olímpics de Barcelona. Però no li van demanar si era un gest intencionat. A TVE es va fer evident que no estan gaire avesats a aquestes circumstàncies, perquè més que una entrevista incisiva semblava un tràmit de benvinguda oficial.
La no-imatge
És significatiu que no hagi transcendit cap imatge de l’entrada d’Urdangarin a la presó, ni en cotxe ni a peu. Més enllà del dubte que això genera, demostra que el govern controla amb molta cura el relat de les imatges vinculades als ingressos penitenciaris.
